Un país sense nens

L’arribada de l’IMV ha fet que no es puguin sol·licitar noves prestacions per fill a càrrec

Per Elena Costas, ara.cat

Neixen menys nens que mai des que hi ha registres. Al llarg de l’última dècada els naixements han caigut en quasi un 30%. I aquest any les coses no milloraran. Ja va passar amb les crisis de 1993 i de 2008. Quan la situació econòmica empitjora, i les perspectives laborals són incertes, assumir un compromís de per vida –i el cost que suposa– queda només a l’abast d’uns pocs. Però el nostre problema de natalitat és estructural. Quines són, doncs, les raons que ens porten a tenir pocs fills, i què podem fer per canviar-ho?

A mesura que els països s’enriqueixen, les famílies acostumen a tenir menys descendència. Les dones gaudeixen de més oportunitats laborals i poden retardar la maternitat o no tenir fills. Aquest procés s’acompanya normalment d’un augment dels fills únics. En part, tenim menys nens i més tard perquè els volem assegurar més oportunitats, cosa que requereix més recursos econòmics i emocionals. Això no és un problema. El problema és quan tenim menys fills dels que voldríem tenir.

L’última enquesta de fecunditat de l’INE revela que gairebé la meitat de dones espanyoles de més de 40 anys sense fills haurien volgut tenir-ne. I un 20% n’han tingut menys dels que els hauria agradat tenir. D’aquestes, gairebé la meitat al·leguen motius econòmics, laborals o de conciliació. I a Catalunya estem per sobre de la mitjana. Tenir fills és molt car, i fer-ho en un entorn laboral on abunden els contractes precaris i la temporalitat és una decisió arriscada.

Un estat ambiciós hauria d’aspirar a tots dos objectius: reduir la pobresa i augmentar la natalitat

Podríem pensar que, un cop passi la crisi del covid-19, i tot torni a l’antiga, o nova, normalitat, les dones començaran a tenir més fills. Altres països europeus van veure aquest augment dels naixements després de la crisi del 2008. Però això no ens va passar a nosaltres. La recuperació econòmica no va portar una recuperació de la natalitat aquí. Els problemes del nostre mercat de treball han crescut, i el percentatge de joves que s’emancipa ha caigut, i ha arribat a límits històrics.

No és casualitat que en un país on tenir fills sembla cada cop més difícil les polítiques de família siguin gairebé inexistents. Espanya és el segon país de la Unió Europea, després de Grècia, que menys inverteix en infància i família. I la majoria d’aquestes polítiques se centren en desgravacions fiscals, cosa que les fa especialment regressives, fora de l’abast de les famílies més pobres que no fan la declaració de la renda.

Com altres països europeus, sí que comptem amb una transferència monetària per a les famílies amb nens: la prestació per fill a càrrec. Però, si bé l’eina és la mateixa, les condicions per accedir-hi i les quanties rebudes són molt diferents. En llocs com Alemanya, Suècia o França, per citar-ne només uns quants, s’ajuda totes les famílies amb fills amb una quantia que va de 100 a 200 euros al mes. És un ajut a la criança, amb tot el que implica. Des de l’alimentació a la conciliació. Unes despeses que, segons els càlculs de Save the Children, a Espanya suposen al voltant de 500 euros al mes per cada nen o nena.

En canvi, països com Itàlia, Polònia, Portugal o Espanya limiten aquests ajuts a les famílies més pobres. En el nostre cas, i si no tenim en compte els nens i nenes amb discapacitats, es tracta d’un ingrés de 28 euros mensuals per a aquelles llars que ingressin menys de 12.700 euros a l’any. L’objectiu, doncs, no és tant donar suport a la criança com reduir la pobresa. Un fita difícil d’aconseguir donant a les famílies més desfavorides poc més de 300 euros a l’any.

Aquests dies hem donat la benvinguda a un nou instrument per combatre la pobresa, l’ingrés mínim vital (IMV). Una eina necessària i que ens ajudarà també a reduir les vergonyoses taxes de pobresa infantil que tenim, de les més altes d’Europa. Però l’arribada de l’IMV ha fet que no es puguin sol·licitar noves prestacions per fill a càrrec. Davant el dubte sobre què passarà l’any vinent amb aquesta ajuda –no és descabellat pensar que la prestació per fill a càrrec desapareixerà–, cal recordar que un estat ambiciós hauria d’aspirar a tots dos objectius: reduir la pobresa i augmentar la natalitat. Mirar de resoldre’n un no hauria d’implicar desatendre l’altre. Aquest no hauria de ser un país per a pobres, però sí per a nens.

Deixa un comentari

X