Per Amaranta Gutiérrez, mare de trigèmins i associada a FANOC
Sóc mare de trigèmins de 4 anys acabats de fer i imagino com molts pares en aquesta mateixa situació, veuen el futur amb preocupació per ser un col·lectiu minoritari.
¿Quan es tindrà en compte i consideració a les famílies nombroses de trigèmins com famílies nombroses en règim especial? O ni us ho heu plantejat?
No és el mateix tres que trigèmins,
No és el mateix aprofitar la roba d’un fill per a un altre, d’un any a un altre, de comprar per partida triple alhora.
No és el mateix pagar des que es comença una carrera la matrícula fins al final de tres, encara que sigui al 50%, que fer-ho de forma esglaonada.
No és el mateix la infraestructura de tres de la mateixa edat, que la figura d’un germanet més gran i altres més petits.
No és el mateix pots de llet i bolquers per a tres alhora, que el mateix per separat per anys.
No és el mateix!
Amb tots els diners de les ajudes oficials que ens van donar, vam haver de comprar un altre vehicle perquè ni de broma cabien les tres cadires, però hauria estat un detall si en els pàrquings per llei es tingués en compte que les persones minusvàlides i les persones amb famílies nombroses que són les de menys mobilitat i que porten vehicles grans no per capritx, poguessin aparcar com en altres països en un lloc més proper, per problemes de mobilitat. Que els tenim i molt.
«Durant dos anys he estat sense menjar per falta de temps»
Durant aquests quatre anys he viscut situacions d’allò més rocambolesques que es puguin imaginar per falta d’empatia i inconsciència.
Com baixar d’un autobús amb un cotxet-tres nadons que gairebé cauen a l’estar a punt de bolcar el carro al baixar, perquè el conductor es nega a posar la plataforma perquè només és per a discapacitats i ningú ajuda. Sabeu el que pesa un carro amb tres nadons?
Anar a una escola bressol pública i dir-me que per falta de places i no està aprop del llindar de la pobresa, no entrarien els meus tres fills i que corria el risc que els separessin d’escoles infantils, a part de no tenir descomptes.
¿De debò? Cada un en una escola en diferents punts? Si els deixava era per poder anar a treballar, no invertir el matí donant passejades per tota la ciutat sense poder deixar-los ni a la mateixa hora.
Vaig haver de pagar una escola infantil concertada que va ser l’única que no em va cobrar pel tercer fill i tot i així pagava 1100 € cada mes, més el material a part. Us ho imagineu? 1100 € per mantenir el meu lloc de treball perquè ja imaginareu que queda. Pensant que només seria un any més.
Dic un any més, perquè els dos primers van estar tancats literalment per no tenir ascensor. Un ascensor que es va dilapidar en el temps perquè l’ajuntament retardava les obres contínuament sense importar-li gens a mínim les situacions de la gent gran i altres contribuents com jo que vivim en l’immoble. Només per un centímetre van paralitzar les obres. Es va estrenar l’ascensor fa dues setmanes després de tots aquests anys.
La meva baixa de 8 mesos vaig estar tancada amb els meus tres fills perquè tot i que la meva parella va demanar ajuda a tots els estatuts que vam saber, no teníem aquest dret al fet que vingués algú a ajudar-me un parell d’hores al dia encara que fos.
Durant dos anys he estat sense menjar per falta de temps i moltes vegades sense sopar per pura extenuació de cansament.
Recordo una anècdota divertida, en la qual la meva parella al tornar de treballar dels seus torns rotatius a la tarda-nit, no li obria la porta i m’havia oblidat treure les claus.
Tots els veïns cridant per veure si estava bé i em despertava i jo dormint amb els meus tres fills a la seva habitació.
És fascinant com un simple gemec dels teus fills et fa despertar, però ja pot explotar el món al voltant que si el so no surt d’ells… Li van preguntar a la meva parella si prenia pastilles per dormir, “amb trigèmins no calen pastilles per dormir, ja n’hi ha prou amb el cansament “va contestar, càndida ignorància.
Finalment, després de la meva baixa i la impossibilitat de valer-me per mi mateixa per realitzar un acte tan simple com baixar unes escales i portar-los a la guarderia, vaig haver de contractar una persona perquè els cuidés mentre treballava per 1200 €.
Van començar l’escola infantil amb 2 anys, just perquè van haver d’aprendre a pujar i baixar ja escales més ràpid, o això o estar eternament tancats, i tothom em comentava meravellat què ràpid havien après, tot i que a ells els faria por que caiguessin…
En aquesta escola on se suposa havien d’estar més que conscienciats amb la situació, em van dir que deixés el carro dues escales més avall, en un mínim de dos pisos, perquè ocupava molt espai en comparació amb els altres carros. Li diries a una persona que va en cadira de rodes que deixi la cadira dos pisos més avall perquè ocupa més que les bosses dels altres convidats?
Després al març va començar el confinament, i el món em va caure a terra. Els meus pobres nens de nou tancats… vaig pensar, bé, siguem positius, ja estan acostumats.
Aquesta situació ha estat dura per a tothom, d’això em faig càrrec, però per a mi que ja estava acostumada a una tancada gairebé perpetua, doncs va ser dur, però no va ser tan dolent.
El pitjor va ser la mala fe del meu voltant, el “mobbing” que estava patint des que vaig dir que estava embarassada, i cada vegada va anar a pitjor, a pitjor, a pitjor… finalment, i després de 15 anys com a Cap d’administració, vaig perdre el meu treball.
No tinc, ni he tingut temps per a una depressió, però si m’he alliberat d’una ansietat que novament no venia donada per la meva situació personal, sinó per la incomprensió i falta d’empatia social.
Tant d’esforç, tant matinar a les 5 del matí per deixar-ho tot preparat, tant pagar als altres perquè tinguessin cura dels meus fills per seguir mantenint una feina, tant demostrar que podia fer-ho igual o millor que abans, tants dies, treballant amb els meus nens saltant voltant, per RES. No hi havia servit de res. La gota que va fer vessar el got, va ser quan vaig demanar teletreballar perquè es podia fer perfectament i em van denegar i al matí següent em van destituir de la meva feina com a comercial, tot i ser la que més venia i que era l’extra de diners que podia treure’m, ja arran d’aquí tot va anar a més i molt més ràpid i cruel fins el 23 d’abril d’aquest any, que va ser quan vaig cessar en l’empresa en la qual havia estat treballant i donant-ho tot durant tants anys. “Zero patatero” en conciliació i comprensió.
No sé, perquè us escric aquesta carta avui, no tenia en ment fer-ho. Ni tan sols m’ho havia plantejat abans.
Miro enrere i veig els meus fills ara, i els veig uns nens feliços que és el que realment m’importa i preocupa, perquè afortunadament els nens, sobretot en els seus primers anys, l’únic que necessiten és amor, molt d’amor, amor , amor i més amor, juntament amb comprensió i paciència, res més. Però els pares sí que necessiten alguna cosa més que amor, una mica d’ajuda, no ens vindria malament.
Ja no dic monetària, dic ajuda, la de veritat, en forma de vals per a farmàcies, bolquers, ajuda en infraestructura, descomptes en menjadors públics, material escolar, campaments…
Quan els vaig tenir no esperava un val, una cistella i sortir a la televisió rotllo dels 70, ni molt menys, però tampoc això. Solitud i incomprensió social és el que he sentit, contra la falta de solitud que he tingut des que van néixer. De bojos.
Per això, torno a preguntar i proposar, per a quan els pares de trigèmins seran considerats famílies nombroses en règim especial?
Mil gràcies.
