“Per Maite Marín, Directora de l’Àrea Social de FANOC”
“Apaga y vámonos”
Fa uns dies els meus fills van venir a casa informant de que per aquella setmana estava programada una vaga d’estudiants i vaig pensar… mira un altre dia perdut de classe!!. Però quan els vaig preguntar per a quina causa es convocava i em van dir que el motiu de la vaga era la salut mental, vaig meditar-ho i vaig estar d’acord en què la secundaren.
Potser no estareu d’acord amb el meu raonament però aquest darrer any he reflexionat molt sobre aquest tema.
Quan es pensa en la salut mental potser un, es centra en els casos on una persona pateix una possible discapacitat psíquica, però hi ha moltíssims més casos que afecten cada cop més als nostres nens i adolescents.
De quan jo era petita a ara s’ha treballat molt en la integració de la majoria dels alumnes a les escoles, sobretot en temes d’inclusió de nens amb necessitats educatives especials. Ara, és increïble anar a una aula on hi ha algun nen/a que pateix algun tipus de discapacitat i com la resta de companys es bolquen per ajudar-los.
Ara cal fer un pas endavant per la salut mental dels nostres estudiants a les aules.
Cada cop hi ha més casos d’alumnes amb diferents trastorns de la conducta o afectacions i resulta molt difícil la seva detecció, o fins i tot programar una valoració per a poder aplicar un pla individualitzat adient a les seves necessitats, per falta de recursos i de diners. No totes les famílies poden recórrer a l’atenció privada per a poder aconseguir ràpidament un diagnòstic i han d’esperar a que les escoles facin la petició i la derivació pertinent.
En el darrer any educatiu dels meus fills he conegut i acompanyat en primera persona situacions i casos veritablement angoixants tant pels estudiants com per a les seves famílies .
És veritat que la covid ha fet molt mal anímica, emocional i psíquicament i les conseqüències d’això es van manifestant ara mica en mica en el dia a dia.
Si a tot això li sumem un batxillerat, ja només ens queda dir “apaga y vámonos”.
Crec que tots podem estar d’acord en que batxillerat és potser una de les etapes més difícils de la vida d’un estudiant (sense potser contar amb algunes carreres com medicina o aeronàutica,….). Si a això li sumes que certs professionals de l’educació es centren en remarcar tot allò que pot resultar negatiu de l’alumne i no valoren cap esforç, cap dificultat reconeguda ni la trajectòria estudiantil fins al moment, no m’estranya gens haver sentit durant aquest passat curs un munt de casos de depressió, atacs d’ansietat, angoixes, trastorns de la conducta alimentària, ….
Amb això no vull dir que tots els mestres siguin igual, ja que he tingut la gran sort de conèixer i coincidir amb magnífics mestres que han fet una fantàstica feina amb els seus alumnes.
Jo també vaig fer batxillerat en el seu moment i no recordo pas la pressió per la que ha passat enguany la meva filla i els seus companys.
Puc entendre, que estadísticament, per un institut, el nombre d’aprovats a la selectivitat és un referent i els dona status, però val la pena si és a costa de la salut dels seus alumnes? Val la pena ser tant exigents? (més que la pròpia selectivitat, a on et jugues la mitja per poder entrar a la carrera desitjada)
Pensem en el que està passat i busquem solucions. Es pot i s’ha de ser exigent, però es pot ser-ho motivant, valorant i traient el màxim rendiment d’un mateix sense oblidar que són persones i que per sobre de tot s’ha de vetllar per la seva salut mental i emocional.
