La fòbia als nens

Article de Lucía Márquez de valenciaplaza.com

¿Et molesten els bebès quan ploren als avions? ¿Poses els ulls en blanc cada vegada que en un bar et senten al costat d’una família amb dos nens? ¡Enhorabona, el neoliberalisme ha fet molt bon treball amb tu! ¡Presa aquest pin virtual de regal i sigues feliç defensant el teu dret a consumir en una fantasia on l’única realitat vàlida és la teva i l’empatia només existeix en els anuncis nadalencs!

D’entre els debats que envaeixen cíclicament les nostres xarxes socials i sobretaules, un que ha tornat amb ímpetu aquestes setmanes és el de prohibir l’entrada de nens a uns certs bars o hotels. No perquè es consideri que aquest llocs puguin ser perjudicials per a la seva salut física o mental, sinó perquè s’assumeix que la infància molesta. Tota ella, en general, sense matisos. I, com comentarem més endavant, tu, adult pagador d’impostos, guanyador de salaris, client d’acreditada solvència, no permetràs que un “churumbel” pertorbi la teva sacrosanta experiència de consum.

Abans de prosseguir, un aclariment: que t’agradin o no els nens, que la seva existència et sembli adequada o no, té un total de zero unitats de rellevància. Respiren, viuen, no tenen per què agradar-te, no et deuen res. Encara que a vegades se’ns oblidi, sota l’etiqueta de “els nens” hi ha humans amb als mateixos drets que tu, simpàtic contribuent. La vida és tan seva com teva.

En aquest sentit, a pesar que 300 milions d’eslògans i campanyes cursis el repeteixin, els nens no són “els ciutadans del futur”, ho són del present. Ja són aquí, ja formen part de la societat, no són persones en construcció, no són éssers incomplets. No constitueixen individus de segona divisió als quals puguem guardar en una caixa quan ens convingui. Encara que no siguin productius, encara que no cotitzin. I potser és una obvietat haver d’explicar això, però vis el vist, no cal donar res per fet: nens i nens  no són una massa homogènia, monolítica. Hi ha nens més sorollosos i menys, nens amb dies dolents i dies millors. Exactament igual que tu, que ahir li vas contestar fatal a un company de treball, a la teva parella, a la teva mare o a la caixera del supermercat perquè en realitat estaves irritat per un altre assumpte i el vas pagar amb algú que no tenia la culpa. A vegades la xicalla parla massa alt o munta “berrinches” fora de lloc? Doncs sí, però és que si l’existència ja es fa costa amunt per als adults que, més o menys, coneixem les regles del joc, imagineu-vos per a una gent que porta pocs anys en la Terra i es veuen envoltats de codis que no acaben d’entendre, normes que els semblen arbitràries o encara estan aprenent. Éssers petits que sovint no comprenen bé ni què els està passants a ells mateixos. És la solució apartar a aquestes persones de talla XS de la nostra vista perquè els considerem un potencial emprenyament? Hem de crear guetos per a infants i que fins que siguin considerats espècimens aptes no puguin conèixer altres horitzons? Com a societat, no hauríem de fer l’esforç d’ajudar als nouvinguts a acomodar-se entre nosaltres, a entendre’ns i entendre’s?

 

Posar sobre la taula l’opció que un grup poblacional al complet tingui vetat l’accés a un lloc pel simple fet de pertànyer a aquest col·lectiu és, per començar, un exercici de discriminació de la grandària de catorze milions d’estadis Santiago Bernabéu (no acabo d’entendre aquesta manera de mesurar extensions, però com veig que els mitjans la usen per a tot, vull que es noti que estic al dia de l’argot periodístic). Però també constitueix un símptoma plusquamperfet de la societat individualista fins la medul·la amb la que alguns somien. Un model relacional en el qual les necessitats alienes no importen, en el qual els vulnerables i inexperts són una nosa, en el qual la feblesa, la malaptesa, el descontrol i les ficades de pota no existeixen.

Pedra-paper-tisora-consumidor

Que precisament el debat “nens sí o nens no”, es vehiculi de manera sistemàtica entorn d’espais de consum resulta molt esclaridor respecte a quin és realment el moll de l’assumpte: un clàssic “qui paga mana”, però amb vestit d’Herodes cool. Com a client t’arrogues el dret al fet que la realitat no et pertorbi, a tenir una experiència de vida a la carta en la qual només importeu tu i la teva taula. El teu  gaudi, el teu temps, la teva parcel·la és l’única cosa que existeix, que per a alguna cosa estàs deixant anar bitllets. I tota interferència és un atác a la teva llibertat de consumidor com et plagui.

En pedra-paper-tisora-consumidor, consumidor guanya a tot. La sublimació del subjecte neoliberal, amb cafè i postres incloses. Algunes persones grans caminen molt poc a poc, protesten per a tot, parlen massa alt, ocupen el bany cada dos per tres o fan olor a “pachuli”; vetem l’entrada de tots els ancians als restaurants, que ens trenquen la il·lusió de fingir que som extres de America Psycho! I que tampoc puguin usar el metro i autobús, que a vegades no s’aclareixen i et demanen que els expliquis on han de baixar o que els arreglis alguna cosa del telèfon que han tocat sense adonar-se! A veure, quins altres grups de població us molesten quan esteu sopant i voleu que tampoc puguin entrar al vostre bar favorit? Vinga, feu una llista, ja veureu quin panorama tan simpàtic ens queda.

Per cert, no et cauen malament els nens que estan armant escàndol en el restaurant, en tot cas, et cauen malament els seus adults de referència, que no saben o no volen ensenyar-los com han de comportar-se. I ull, no estic defensant que la “muchachada” es posi a muntar un “Jumanji” impunement pels passadissos ni faci la seca particular versió d’Holocaust Caníbal en les zones comunes d’un hotel, però en aquest cas, amb qui caldria tenir la conversa és amb els seus tutors legals, no decidir que els menors de 10 anys són, per defecte, l’anticrist i imposar un veto preventiu. Alguns sopars d’empresa fan moltíssima vergonya i no vetem l’accés a tots els empleats de consultories a cap bar.

D’altra banda, quan surt a la palestra l’assumpte dels gulags per a infants i les seves famílies, una reacció bastant comuna és “No és el meu problema, que no haguessin tingut fills”. Vingui aquí, quin exercici d’empatia, quina manera de teixir xarxes de comptes amb altres persones en un moment tan complex com la criança! Com si un dels pilars que fa sobreviure a la societat no fos la solidaritat interpersonal, intergrupal i intergeneracional. Quan et facis un esquinç i ningú et cedeixi el seient en el metro no et queixis, que cada pal aguanti la seva vela. No haver-te lesionat o, almenys, agafa un taxi i no molestis als altres, que han pagat el seu seient i volen anar asseguts. Quan un bebè es passa un trajecte de tren o avió bramant com si li estiguessin torturant en la delegació d’Hisenda ningú ho sofreix més que els adults que han de vetllar per mantenir-lo sa i estalvi. I el que menys necessiten aquestes persones són les teves mirades de fàstic, els teus “mohines” i els teus escarafalls. El món està ple de bebès que ploren, de gent que necessita ajuda, de persones dependents, de plans que surten malament, de molèsties. En la vida hi ha soroll i imprevistos. És d’una mesquinesa tremenda exigir parlar amb l’encarregat de l’univers cada vegada que ens donen un tovalló que no està perfectament doblegat.

Entre els molts autors als quals encara no he llegit perquè soc una titellaire pluriocupada està David Graeber. Però m’agrada bastant una frase seva que va compartir la sàvia tuitera, adoradora d’esquirols i referent vital que és @_LecturaComun_: “Un mateix deu en les seves relacions amb els seus amic i aliats encarar la societat que desitgi crear”. De res serveix anhelar un ecosistema en el qual sentir-nos abrigallats i cures, en el qual els altres siguin sinònims de refugi i no d’amenaça, si ens dediquem a construir torrasses on pagar t’eximeixi de compartir temps i espai amb el diferent, amb l’altre. Fins i tot si aquest altre té cinc anys i és fan de Pepa Pig.

 

Deixa un comentari

X