Els nostres avis. Entre el patiment i l’esperança

“El lloc on neixen els nens i moren els homes, on la llibertat i l’amor floreixen, no és una oficina, ni un comerç, ni una fàbrica. Aquí veig jo la importància de la família”.

K. Chesterton

M’atreveixo a afegir a aquesta frase: “… tampoc la nostra casa és un museu. És un taller. ”

Em commou pensar en aquells pares que es van adaptar amb gràcia a la nova situació del confinament que vam tenir. Van omplir la seva llar de cartolines i llapis de colors per oferir als veïns un arc de sant Martí amb l’eslògan “Tot anirà bé”. Sé de moltes famílies nombroses que, confinades a casa per la Covid-19, van organitzar i segueixen organitzant concursos i jocs amb iniciativa i magnanimitat perquè la pandèmia segueix i algunes classes de col·legis confinades també.

Si algun aprenentatge hem fet tots amb la Covid-19 és la importància d’adaptar-se als canvis i d’exercir la qualitat de la flexibilitat. La flexibilitat és amable i és àgil. La rigidesa és severa. Sense viure la flexibilitat a la llar no viuríem en harmonia. Ja tenim experiència que moltes vegades hem pactat amb els nostres fills adolescents i hem cedit perquè hem escoltat les seves raons amb respecte i hem acceptat la seva opinió i tots vam guanyar en amor i llibertat com escrivia G. K. Chesterton. La flexibilitat l’hem après amb el coronavirus, no som omnipotents, no ho controlem tot. Aquesta és avui la nostra realitat.

Durant el confinament vaig escriure “Nuestros mayores. Entre el sufrimiento i la esperanza”, d’Edicions Proa (segell de Planeta). El llibre està dividit en tres parts: patiment, aprenentatge i esperança. Conté cites, anècdotes, rondalles, notícies, reflexions, vivències, comentaris d’algunes novel·les o pel·lícules, i algun missatge d’orientació familiar basat en la meva experiència. És un homenatge d’afecte i respecte a la gent gran que tants petons i abraçades es van perdre i que recuperarem quan arribi la vacuna.

Avui el xoc del coronavirus ens ha obligat a replantejar-nos les nostres prioritats i centrar-nos en l’essencial. Encara sentim dolor i tristesa per tot el que hem patit, també vam rebre missatges poderosos per fer autocrítica i per millorar personalment. Vam veure clarament que els avis més desvalguts no poden quedar-se mai més sols. Pares i néts han d’estar pendents dels seus majors. Si hi ha risc no podem estar amb ells presencialment, això és el més prudent però una simple trucada de telèfon al dia per part d’un fill o d’un nét és una oportunitat per parlar de les coses que han passat durant la jornada. O millor encara: amb una videoconferència podem alegrar els avis que romanen reclosos en domicilis o residències esperant aquesta trobada de felicitat.

A la força de la família i en la nostra responsabilitat recau l’esperança d’un món nou. Un món millor, més serè i equilibrat, en què els nostres majors siguin molt estimats i valorats per tot el que ens han llegat en els seus anys de vida. Visquem amb aquesta esperança – àncora de l’ànima i motor de la nostra vida – d’un futur millor, en el qual de tants mals pot sorgir alguna cosa bona si apreciem l’afecte que es dóna i es rep en la vida de família.

Els nostres grans poden ensenyar-nos molt de la seva saviesa i fortalesa i mereixen la nostra proximitat i que els acompanyem amb magnanimitat. Ells són l’arrel de la nostra identitat, baules de la nostra història i fonament de la nostra cultura. Els agraïm la vida que ens van donar i no els deixarem mai sols.

Victòria Cardona

Escriptora i orientadora familiar

Deixa un comentari

X