Comunicar, aquesta acció que amb més o menys èxit ens relaciona amb el món, és un aprenentatge íntimament relacionat amb la construcció de la nostra identitat com a adults. No ens plantegem l’important que és. Només sabem que si ens comuniquem bé, ens sentim bé. Hem aconseguit que ens entenguin i hem pogut entendre.
Això que sembla senzill, implica assumir una responsabilitat: entendre que l’important no és dir sinó com es diu; que la clau no és el que jo dic sinó el que l’altre entén; anticipar què podrà sentir l’altre amb el que diem. En altres paraules, assumir que per comunicar-nos hem d’aprendre a ser empàtics, posar-nos al lloc de l’altre.
La comunicació assertiva és un equilibri entre dir i escoltar. Fer-ho no és senzill. És una habilitat, un aprenentatge paral·lel a la construcció de l’autoestima. Si una persona se sent segura, expressarà els seus punts de vista i emocions sense imposar ni agredir. I no se sentirà avasallada per altres opinions.
En família passa el mateix. Una família sana es construeix des d’una comunicació amb franquesa, on cada un sosté els seus punts de vista amb afecte i respecta als altres.
Tota família té una modalitat, una determinada forma de dir. No es tracta de parlar. Parlar i dir no és el mateix. Es tracta de dir d’una manera tal, que alhora construeixi en els fills la pròpia capacitat de dir. Que en una família la paraula circuli vol dir que hi ha permís per pensar, dissentir i construir idees pròpies. Allò que diuen els fills és, en part, construït pel que s’ha dit pels pares. Els pares que es queixen de com els parla un fill, potser no estan veient que és el mateix mode amb el qual ells es parlen i parlen als seus fills.
A la família nombrosa s’agrega un altre escenari: la necessitat de més espai davant l’arribada de nous integrants. “Fer lloc” per a un altre en el discurs familiar. Que els més petits també puguin dir i ser escoltats. És tot un desafiament.
Marcela de la Canal – Directora Centre Balmes Psicòlegs
