Per Maite Marín, directora de l’Àrea Social de FANOC
Estem a les portes de complir 5 anys de la fi del confinament per la COVID i des de llavors estem arrossegant seqüeles tant de salut física com de salut mental.
En el cas dels adolescents no és diferent i si a part li sumem l’estrès acadèmic, la pressió social i l’ús de xarxes socials, ens trobem amb un augment significatiu, en els darrers anys, de casos de depressió, trastorns mentals i trastorns de l’alimentació entre els nostres joves.
I si!!!, la depressió és una realitat entre els adolescents, i els símptomes poden variar des de tristesa persistent, canvis d’humor, manca d’interès en activitats que abans gaudien, dificultats per concentrar-se i fins i tot canvis a la gana, entre d’altres.
Els pares i les mares d’aquests nois sovint es troben en una lluita constant, no sols pel benestar dels fills, sinó també contra la incomprensió i l’estigma social. Quants d’aquests pares han escoltat comentaris com “no n’hi ha per tant”, “No tenen motius per estar així”, “els nens d’avui són massa tous”, “només necessita una mica de disciplina”… Aquestes afirmacions no només desestimen la serietat del trastorn, sinó que també afegeixen una càrrega emocional addicional als pares, que ja se senten vulnerables i preocupats amb la situació que estan vivint.
Ser pare o mare es podria considerar una de les millors experiències de la vida, però s’ha de reconèixer que aquest viatge és ple de desafiaments, i ja no em refereixo a les possibles disputes que puguis tenir amb els teus fills/es per sortir, la roba que portin o les seves possibles rebequeries, em refereixo que quan veus el teu fill/a malament, pateixo. Et fa sentir impotent, amb ganes d’ajudar, però en molts casos sense saber com fer-ho.
El Batxillerat és un període complicat, ja sigui per la càrrega de treball, per les expectatives posades, per la pressió d’obtenir bons resultats o per la incertesa de què cal fer en el futur. I en algunes ocasions, li hem de sumar que ens trobem amb professors que no ajuden: Infravaloren el treball personal, dubten de les capacitats de l’alumne,….
Hem de prendre consciència entre tots sobre aquesta problemàtica. S’han de fomentar hàbits saludables (exercici, son, pantalles, …), s’ha d’ampliar la formació del professorat en relació amb la salut mental i donar-li eines tant de detecció com d’atenció. I sobretot no tenir por de demanar ajuda.
Si creus que està vivint aquesta situació et recomanem acudir al metge de capçalera que et podria oferir orientació i derivar-te a un especialista en salut mental o contactar amb els serveis de salut mental de la teva localitat, on hi ha equips de professionals que poden oferir suport.
Per a més informació pots trucar al 061 o contactar amb Salut respon.
2 comentaris a “Adolescents i salut mental”
Bon dia,
Totalment d’acord amb el teu escrit. Sóc mare de 4 fills d’entre 13 i 9 anys, i el meu fill gran està recuperant-se d’un TCA, cosa molt complicada. Arrel d’això ens hem adonat de la gran presència de Transtorns mentals entre els nens i nenes que ens envolten. Els dos pares som sanitaris i evidentment som molt conscients de tot el que està passant. Ens sentim molt impotents i creiem que cada cop és més complicat ser pares, perquè tot i que a casa transmetis una sèrie de valors, la societat els porta a tenir uns valors totalment fallits. Difícil que des de les escoles es treballi prou aquests temes perquè no tenen recursos suficients i a l’hora penso que no estan prou conscienciats ni preparats. Penso que és feina de tots perquè aquest jovent són el nostre futur, i la societat està molt malalta però no n’és gens conscient. A dia d’avui, amb només 8-9 anys cap endavant, el més important per ells és la seva imatge…molt trist.
Seguirem lluitant i millorant, però cada cop és més complicat.
Gràcies per escriure
Hola Laia, moltes gràcies per compartir la vostra situació. Aquest escrit simplement és un granet de sorra més cap a la conscienciació del que està passant.
Moltes gràcies!!!!