Per Maite Marín, directora de l’Àrea Social de FANOC
Avui de sorpresa amb les meves companyes i membres de la junta, i respectant que no m’agrada gens ser el centre d’atenció, a la feina m’han entregat, en un acte íntim, una placa commemorativa pels meus 25 anys a l’Associació. Han estat molt emocionants les paraules de “carinyo” que m’han fet arribar, i de quina manera han fet pinya al meu voltant.
Com deia el Director, pràcticament ha passat tota una vida des del dia que va rebre la meva carta de presentació acompanyada del meu currículum. Recordo que vaig començar amb ell en un petit despatx compartit i mira’ns ara… som un equip pluridisciplinar en unes oficines on podem fer atenció directa, reunions, cursos i trobades.
Juntament amb Fanoc he celebrat la finalització dels meus estudis, la meva petició de mà i casament i alguna pèrdua pel camí però també el naixement dels meus fills i tota la seva criança amb les dificultats que a vegades ha implicat conciliar-ho tot plegat. Però cal dir que Fanoc sempre ha estat al meu costat i ha respòs quan realment ha sorgit la necessitat.
A Fanoc, he seguit creixent i formant-me (sempre s’ha d’estar al dia), he creat serveis, he posat en marxa projectes i m’han deixat dir la meva a través dels articles d’opinió d’Entre Estacions. Cal dir que he passat i passo moltes hores al tren d’anada i tornada a Fanoc i per això el nom d’aquesta secció.
He conegut infinitat de famílies i si d’alguna manera amb les meves aportacions les he pogut ajudar, assessorar o simplement s’han sentit escoltades, doncs em puc sentir satisfeta. Omple molt quan les famílies et fan el retorn informant-te dels seus avenços. Però hem de ser realistes també, a vegades ha passat que amb els recursos de l’associació no hem pogut atendre les necessitats d’algunes famílies i et queda el cor encongit.
No puc finalitzar aquest escrit sense parlar de les meves companyes amb les quals tot i que som molt diferents i en molts sentits … fem un gran equip on ens complementem les unes a les altres. No podrem negar que sense experiència en han sortit uns congressos, fires i salons que han quedat d’allò més bé. A més, el poder compartir moments de complicitat (amb pizzes, esmorzars o el que caigui… ), o poder desfogar-te de les pedretes del dia a dia reforça aquesta complicitat que ens fa úniques.
Ara toca seguir sumant anys i experiències tots plegats.