Les multes es basen en una ordenança nul·la de ple dret. A més de les multes, també és possible presentar reclamacions per responsabilitat patrimonial contra l’ajuntament (s’adjunta model de reclamació al final de l’article).
Per Pau Saumell, advocat en SMS Advocats i secretari de FANOC
La Secció 5a de la Sala Tercera del Tribunal Suprem ha desestimat els recursos de cassació interposats pel Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’Àrea Metropolitana de Barcelona contra les sis sentències dictades fa dos anys pel TSJ de Catalunya que van declarar nul·la de ple dret l’ordenança de la Zona de Baixes Emissions (ZBE), donant la raó a totes les entitats ciutadanes recurrents.
Des d’el mes de novembre passat de 2023 fins ara, el Tribunal Suprem ha vingut dictant les sis sentències que donen resposta als recursos de cassació de les Administracions esmentades, totes elles desestimant tals recursos, l’última l’11 d’abril, signada pel seu president i ponent Sr. Carlos Lesmes Serrano, referent al litigi promogut per l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya (FANOC).
En aquestes sentències es dona llum a una incògnita plantejada des de fa temps, referent a què passarà amb les 150.000 multes que s’han imposat, segons dades municipals, en aplicació de l’ordenança anul·lada, la qual cosa representen uns 30 milions d’euros que tal vegada haurien de tornar a les butxaques dels ciutadans.
L’ajuntament va introduir una original disposició transitòria en la nova ordenança, que va entrar en vigor el 21 de febrer de 2023, després de derogar i substituir a l’anterior, en previsió que el Tribunal Suprem rebutgés els seus recursos, com finalment ha succeït.
En virtut d’aquesta disposició transitòria “el nou règim sancionador s’aplica als fets comesos amb anterioritat a la seva entrada en vigor quan afavoreixi a la persona presumptament infractora, tant respecte a la tipificació de la infracció com la sanció aplicable, fins i tot respecte de les sancions pendents de compliment en entrar en vigor aquesta Ordenança”.
El que pretenia l’ajuntament amb aquesta disposició era evitar-se totes aquestes devolucions, però entenem que amb la sentència del Tribunal Suprem aquesta pretensió queda frustrada, perquè distingeix entre els efectes d’una derogació normativa i una declaració judicial de nul·litat radical en els termes següents:
“Ara bé, pretendre assimilar una declaració de nul·litat d’una norma reglamentària amb la seva derogació és desconèixer les diferències entre una i una altra institució jurídica, que té una rellevant transcendència en el debat que ens ocupa. En efecte, en totes dues institucions es deixa sense efecte la norma, però amb la derogació, la norma queda ineficaç per decisió de qui és titular de la potestat per a la seva aprovació –l’Administració, en aquest cas–, assortint els seus efectes fins a tal declaració i sent ineficaç des que la norma queda derogada, expressa o tàcitament (article 2.2° del Codi Civil), per la qual cosa fins a aquest moment la norma ha tingut plens efectes. Per contra, quan es declara la nul·litat d’una norma reglamentària — únic grau i ineficàcia de les normes–, aquesta declaració produeix efectes erga omnes i «des del dia en què sigui publicat la seva fallada i preceptes anul·lats en el mateix periòdic oficial en què ho hagués estat la disposició anul·lada», com declara taxativament l’article 72.2° de la Llei processal.
És a dir, a diferència de la derogació, la declaració de nul·litat produeix efectes generals i ex tunc, el que comporta que tots els efectes produïts queden viciats d’aquesta mateixa declaració de nul·litat, si bé s’excepcionen, conforme a l’article 73 de la Llei Jurisdiccional i amb fonament en el principi de seguretat jurídica, les sentències o actes que hagin adquirit fermesa al moment d’aquesta declaració de nul·litat i, així i tot, a exclusió dels actes sancionadors que no hagin esgotat els seus efectes. És evident que els efectes de la declaració de nul·litat són ben diferents dels de la derogació. (…) És suficient amb deixar apuntat que la declaració de nul·litat, pels seus efectes, no impedeix poder exigir responsabilitat a l’Administració municipal que va aprovar una norma amb aquest vici d’ineficàcia. (…)
Dels anteriors raonaments es conclou que, en ser radicalment nul·la l’ordenança de 2019, totes les sancions imposades amb base en ella són inconstitucionals, per infringir l’article 25 de la Constitució espanyola: “Ningú pot ser condemnat o sancionat per accions o omissions que en el moment de produir-se no constitueixin delicte, falta o infracció administrativa, segons la legislació vigent en aquell moment”. Per efecte de la declaració de nul·litat judicial, abans de l’el 21 de febrer de 2023 no existien infraccions tipificades per a la ZBE.
Abona aquesta conclusió, amb major motiu, la recent sentència núm. 339/2024 del Tribunal Suprem (Secció Segona), de 28 de febrer, en la qual canviant la seva jurisprudència ha declarat que cal obtenir la devolució del pagat per plusvàlua municipal -l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana- en liquidacions tributàries fermes, quan en la transmissió per la qual es va girar la liquidació tributària no va existir increment del valor dels terrenys i, per tant, es va pagar per un guany que realment no es va produir. Amb major motiu és possible la devolució si parlem d’una sanció.
D’això, es conclou que tant les famílies nombroses com tots els altres afectats per l’ordenança – autònoms, transportistes, conductors, comerciants, hostalers, jubilats, malalts, treballadors dependents, professionals liberals, funcionaris, etc.- poden sol·licitar la devolució de les multes pagades com a ingressos indeguts, i també presentar reclamacions per responsabilitat patrimonial contra l’ajuntament en els casos previstos per la legislació.
Descarregar el model de reclamació