Per Maite Marín, directora de l’Àrea Social de FANOC
Dissabte vaig tenir l’oportunitat d’assistir als Premis Cinemanet, una experiència que em va sorprendre molt positivament. Més enllà dels reconeixements i de les propostes cinematogràfiques presentades, el que m’emporto és una reflexió sobre el valor de la família, contemplada des de perspectives molt diverses, però totes elles complementàries.
D’aquella gala vaig tornar a casa amb bones opcions de pel·lícules pendents per veure, ja que encara no he vist les propostes guardonades. Tot i això, he de confessar que no les veuré totes. Soc una persona que empatitzo molt amb els personatges i les històries que veig a la pantalla i, si ja de normal acostumo a emocionar-me amb facilitat, hi ha un dels relats que em convertiria en un autèntic mar de llàgrimes.
Tanmateix, en aquesta trobada també es van entregar els premis Lluitadors de la Família (nacional i internacional) i els Premis FANOC a Famílies Nombroses Excepcionals. D’aquests últims, i potser per implicació directa, he de destacar alguns dels moments més tendres de la tarda.
El primer va ser el testimoni de la família Rey de Olano, guardonada amb el premi Famílies que Sumen per la seva solidaritat i experiència en les vacances familiars solidàries. Les paraules de la mare van ser sinceres i emocionants, però la intervenció d’un dels seus fill, que els va acompanyar a l’entrega de premis, va aconseguir arribar encara més endins. El seu agraïment als pares pels estius dedicats al voluntariat va ser tendre, profund i commovedor. D’aquells discursos que et recorden que, sovint, els regals més valuosos que rebem no són materials, sinó experiències i valors que ens acompanyaran tota la vida.
També em va impressionar la imatge de la família Farré Montesó, guardonada amb el premi Vincles que Transformen per la seva dedicació a FANOC durant més de vint anys com a delegats i grans ambaixadors de l’associació. La família va recollir el premi envoltada per tres dels seus nou fills, amb les seves respectives parelles i fills. Veure diverses generacions reunides va ser una estampa preciosa, una d’aquelles fotografies que expliquen molt més del que es pot expressar amb paraules.
Finalment, el premi Històries que Inspiren va recaure en la família Muñoz Amor per compartir a través de les xarxes socials el seu dia a dia, exemple d’amor, resiliència i entrega familiar, i inspirar moltes altres famílies. Va ser especialment emotiu escoltar com es reconeixien mútuament que aquella família tan bonica no hauria estat possible sense el paper fonamental de cadascun dels membres de la parella. Sovint admirem els fruits, però oblidem les arrels. I una de les imatges més tendres de la tarda va ser veure el més petit de la família agafat a la cama de la seva mare mentre recollien el premi. Un gest senzill i espontani, però carregat de significat: la confiança, la seguretat i l’amor que es construeixen dins d’una família.
Una altra de les intervencions que em va fer en que pensar va ser la de Pep Borrell en rebre el Premi Nacional de la Plataforma ONU per la Família. Va posar sobre la taula una realitat que probablement tots reconeixem: vivim accelerats, sovint focalitzats en les dificultats, les preocupacions i tot allò que no funciona. Aquesta mirada negativa també afecta la manera com parlem de la família.
Quin missatge transmetem a les generacions futures si només posem l’accent en els sacrificis, les hipoteques, les dificultats per arribar a final de mes o les renúncies que comporta formar una llar? Normal que ara els nostres joves pensin més en viatjar i passar-ho be que en construir una família que tans mals de cap comporta. És evident que aquests reptes existeixen, però potser no dediquem prou temps a explicar també tot allò que fa que la balança s’inclini cap al costat positiu: l’afecte, la companyia, el suport mutu, els records compartits i la certesa de tenir algú al teu costat en els moments importants de la vida.
Em va agradar especialment la invitació a mirar enrere i agrair el llegat rebut de les generacions que ens han precedit. Fa poc vaig escriure sobre la meva àvia perquè la trobava molt a faltar, i dissabte vaig tornar a pensar en ella i en el meu avi. Eren persones molt diferents, però sempre els vaig veure caminant junts. Es recolzaven mútuament, es respectaven i mai no els vaig sentir dirigir-se males paraules. Segurament no coincidien en tot, com qualsevol parella, però ens van deixar un exemple de compromís, estima i respecte que continua molt viu dins meu.
Per això, encara avui, sento gratitud. Gratitud pels meus avis, pels meus pares i per totes aquelles persones que, amb el seu exemple quotidià, m’han ensenyat què significa construir una família.
Quan l’acte va arribar al final, em vaig adonar que només tenia una idea al cap: pujar al cotxe, tornar a casa i passar la resta de la tarda amb la meva pròpia família. I, pensant-ho bé, probablement aquest és el millor resum possible del que van significar aquests premis.