José María Villalón, president de la Federación Española de Familias Numerosas.
A finals del 2025 es coneixia la dada sobre esperança de vida, aportada per OCDE, que situa Espanya com el tercer país del món on més es viu; en concret, fins als 84 anys.
És una dada molt positiva –volem que els nostres grans visquin i que ho facin en les millors condicions– però que ens obliga a preguntar seriosament qui sostindrà la xarxa de cures i serveis que requereixen aquestes persones. Si ningú no té fills, serà difícil.
La taxa de dependència (la proporció de persones dependents respecte a la població activa) ja està per sobre del 53% i s’estima que en un parell de dècades arribi al 80%. Això suposa que hi haurà 8 dependents per cada 10 persones en edat de treballar i aportar a la caixa de les pensions, la sanitat, els serveis socials… Insostenible.
L’envelliment de la població és evident i suposa un enorme repte social, un assumpte del qual es parla molt –fins i tot es va posar el seu nom a un Ministeri–, però poc es fa.
El repte demogràfic s’ha d’afrontar i s’ha de fer en dos fronts. Primer, ajudant que els joves puguin crear el projecte familiar que vulguin, que puguin tenir els fills que vulguin, comptant amb un entorn favorable: habitatge, ocupació estable i conciliació real.
En segon lloc, cal donar suport de manera clara a les famílies que ja tenen fills. Estan criant i formant les noves generacions, i els seus fills, avui nens i joves, són els futurs cotitzants, els que mantindran aquest estat de benestar cada cop més necessari i, alhora, més difícil de sostenir.
Atenció especial mereixen les famílies nombroses, famílies que fan una aportació especial a la societat en forma de capital humà, que s’ha de reconèixer i compensar adequadament.
Perquè sí, tenim més fills que la mitjana i ho fem perquè volem, és el nostre projecte personal i familiar, però fer-ho beneficia el conjunt de la societat i aquesta ho ha de posar en valor.
És paradoxal que qui més aporta no només no sigui recolzat, sinó que sovint es vegi penalitzat. Així ens passa a les famílies nombroses en l’accés a molts béns i serveis: llum, aigua, escombraries… on se’ns castiga per ser-ne més.
Tenim més fills i, per tant, més necessitats en tots els àmbits: educació, habitatge, transport, consums bàsics… El suport ha de ser proporcional, ha d’arribar a tots els nostres fills, des del primer fins al darrer, i no només fins al tercer, com passa actualment amb moltes prestacions públiques.
Cal canviar la mirada de la societat cap als que tenen més fills, apreciar que les famílies nombroses estan formant les noves generacions i tenir-ne cura i protegir-les com es fa en altres països d’Europa, sense prejudicis ni etiquetes.
És hora de reconèixer que les famílies nombroses fan un esforç diari, voluntari i lliure, però que beneficia tota la societat; que els nostres fills són un valor per a tota la societat. Sense fills no hi ha futur.