Quan els fills que no tens et fan molt feliç

Tenir descendència, un sacrifici, una religió. Per als meus pares tenir fills era una inversió en efectiu i afectiva. Com invertissin en nosaltres, l’hi tornaríem; el mateix passaria amb l’afecte.

Estimat amic sense fills:
Acabo de veure les teves fotos al safari a cavall a Kenya -no sabia que muntaves tan bé- i no m’ha passat per alt com et mirava l’anglesita de l’esquerra, la del jaco pinto.

Les teves panoràmiques de vacances intempestives solen arribar a la meitat de l’inacabable semestre d’hivern i a mi em sonen a pel·lícula de James Bond. També les de l’any passat en el teu creuer pel Nil -només mil euros una setmana- i era tan barat que vas convidar a aquella amiga tan mona del teu treball.

Em van encantar les del març anterior, recordo que la meva petita va agafar no sé què a l’escola bressol, que em va tenir una setmana sense sortir de casa, a Deux Alpes. Com gaudies a la duríssima pista negra del Diable, i que bé de preu et va sortir, gràcies a aquestes ofertes en època escolar que només oncles i ties llestos i sense fills com tu podeu caçar al vol!

Ja no me’n recordo de tots els teus viatges. Són les vacances d’hivern, després tens les d’estiu i després tindràs les que els fills dels que fem cues a la carretera per aprofitar algun pont del col·legi, et pagarem en l’Imserso.

Però no em rendeixo. Et tornaré a enviar aquest estiu les fotos dels nens a la Xina mil·lenària, la Polinèsia dolça i amable i el salvatge oest. Anirem a Port Aventura de nou i tornaré a lamentar els 50 euros de més en entrepans, coca coles, llaminadures, regalets. Em tornaràs a recordar, quan em queixi, que ja m’avisaves tu, entre núvia i núvia, que no volies una família.

I, també que tenies raó quan apreciaves, amb descarat masclisme, que «els tios no tenen pressa per casar-se; són elles les que corren cap a l’altar i serà per alguna cosa ».

Tot això quedarà entre nosaltres, però el que demano que vagi directe al cor de la campanya electoral és que tu hauries de pagar més impostos pel teu salari que els que estem invertint en fills. Perquè aquest esforç farà possible que tu cobris una pensió, gràcies a l’esforç de mares i pares com jo, després de tots aquests anys de vacances a meitat de preu.

I és que les nostres desgravacions per fill a les declaracions de la renda són ridícules; i no tenim les subvencions habituals a l’Europa més avançada. I no parlo de Suècia o Dinamarca, sinó de França -d’aquí que tingui la major taxa de natalitat d’Europa- i Alemanya, on els sense fills pagueu més i els amb fills vam rebre més i tributem menys.

A França, la Caisse d’Allocations Familiales paga 900 euros per naixement més un ajut de 180 euros mensuals per fill i una ajuda per mainadera que pot arribar al 80% del seu sou. Si el pare o la mare volen interrompre la seva activitat laboral temporalment fins a tres anys per tenir cura dels nens, se’ls garanteix l’ocupació a la seva tornada i una pensió mensual durant la seva absència de fins a 600 euros.

Existeixen altres ajudes familiars, a més, per al lloguer, o les despeses ocasionades per una mudança, per exemple. I no són ajudes per a rendes modestes: s’accedeixen a elles fins i tot amb sous de 3.500 euros mensuals.

A França, per descomptat, sí que es pot tenir fills. Aquí ha estat un sacrifici, una religió. Per als meus pares tenir fills era una inversió en efectiu i afectiva. Com invertissin en nosaltres, l’hi tornaríem; el mateix passaria amb l’afecte. La veritat és que un, parlo per mi, no ha estat a l’altura de tantes expectatives. I pocs són els fills de la meva generació que sí que han estat. Per això, em temo que els sense família com tu heu estat més llestos que els vostres pares en evitar la descendència.

Però no és que pensi només en les famílies, sinó en la sostenibilitat del sistema que envelleix a més velocitat de la que permetria pagar-te l’Imserso. Perquè Catalunya té una de les poblacions més decrèpites del planeta.

I els fills que ho has tingut, ja ningú els podrà tenir per tu. I fes el favor de no queixar-te de la immigració. Perquè no només els immigrants, que també treballaran perquè puguis tenir la teva pensió a la jubilació, faran bé en ignorar les teves queixes. També poden enfadar a sentir-les, i amb raó, totes les mares que treballen el doble quan no hi ha escola.

Article de: Lluís Amiguet del Diari de Tarragona

Deixa un comentari

X