Per Maite Marín, directora de l’Àrea Social de FANOC
Quantes vegades ens hem hagut de sentir: mama què pesada ets?
Jo no sé què pensaran la resta de mares i pares, però en el meu cas quan veig que alguna cosa no quadra o no m’agrada els hi comento als meus fills. Penso que no seria una mare sinó li digués per exemple que tenen l’habitació desordenada, que es renti les dents o que agafin una jaqueta en el cas que faci fred.
Els fills a poc a poc han d’anar adquirint autonomia i criteri per a les seves pròpies obligacions i deures, però això no vol dir que de vegades aquest procés pot costar una mica i hi ha nens més despistats que altres. I aquí és on apareix la figura de la mare o del pare per recordar-los tot allò que se’ls pugui anar escapant, rebent a canvi comentaris tan bonics com «mama què pesada ets».
Arriba un moment que quan sents comentaris com aquests són gairebé com «piropos» perquè saps que a la llarga tots els teus recordatoris donaran els seus fruits.
Quantes de nosaltres ens passem el dia demanant que ajudin a parar taula, rentaplats, ordre… i després et ve la mare de qualsevol company/a i et diu… que fantàstic/a és el teu nen o nena, com ajuda a casa cada vegada que ve. Aquí és quan els teus ulls es queden com els d’un Anime de Manga emocionat per una banda (pensant… ohhh per fi m’ha fet cas), i de sorpresa per l’altra (pensant… De debò estàs parlant del meu fill? Per què ho fa a les cases alienes i no a casa?
Jo crec que els fills tenen l’habilitat de pensar que tot allò que els diem és per fastiguejar-los i no tenim res més a fer durant tot el dia que fer-los aquests recordatoris. Però tot té un perquè:
Per exemple, una habitació ordenada ajuda a l’equilibri personal, a concentrar-se millor i et fa sentir bé, al contrari, una habitació desordenada fomenta el caos i no facilita un ambient sa de treball.
Posar el seu granet de sorra a casa és una petita part. A més, com més es comparteixen aquestes tasques, després els pares tenen més temps per compartir amb els seus fills.
Aquesta situació també ens trobem relacionades amb l’escola o les activitats extraescolars. Quants nens i nenes què fan algun tipus d’esport i al cap de setmana els toca un partit , exhibició o torneig hi ha qui es deixa de posar a la motxilla: o els pantalons o les mitges o la samarreta i van i diuen que la culpa és dels pares doncs no ho han posat allà. però a veure… qui juga? Una cosa és que els pares els puguin ajudar en el procés, però els que saben perfectament què necessiten per a cada esdeveniment esportiu són els mateixos jugadors. I ja no parlem de quants nens s’han deixat a casa o els deures o l’esmorzar. En fi…
Potser el més fàcil seria encarregar-se de tot, però crec que el mite de la Supermamà ja es va desmentir fa temps. Tenim uns fills meravellosos l’única cosa que han d’anar aprenent amb el temps. No es pot sortir de casa amb les dents brutes o que quan plou s’ha d’agafar un paraigua,… Com més aviat assumeixin totes aquestes coses, igual que les seves responsabilitats, abans se sentiran més autònoms i amb més capacitat per realitzar moltes més coses per ells mateixos. Així que convido totes les mares i evidentment tots els pares a ser uns fantàstics pesats.