Primera reclamació judicial de responsabilitat contra l’Estat per a la reparació o indemnització pels danys i perjudicis causats pel treball en la llar no retribuïda
Per Pau Saumell, SMS Advocats i secretari general de FANOC
Sabut és que, en matèria de dret de família, i en relació a les crisis matrimonials, està consolidada la jurisprudència sobre la valoració del treball de la dona en la seva llar quan es decideix sobre les conseqüències de la separació o el divorci, en forma d’indemnització o pensió compensatòria.
Podria qualificar-se d’esperpèntic i, per descomptat, profundament discriminatori i aliè als principis d’un Estat social de Dret, que aquest provat desequilibri econòmic provocat pel treball domèstic no retribuït de la dona només pugui ser reclamat en cas de crisi matrimonial i contra l’altra part contractant (el cònjuge), però no es pugui dirigir una reclamació contra l’Estat, evident beneficiari d’aquest treball, conforme es reconeix tant a nivell doctrinal i de principis legislatius com sobre la base de dades estadístiques i pressupostàries.
Les mestresses de casa que no han pogut accedir a un treball remunerat pertanyen al col·lectiu professional més nombrós que existeix a tot el món. El seu treball, silenciós i silenciat, les té ocupades la pràctica totalitat del dia en tasques com fer els llits, endreçar als nens, portar-los al col·le i recollir-los, escombrar i fregar el sòl, netejar la pols, fer la compra, preparar el menjar, posar i llevar la taula, netejar atuells, repassar, rentar, tendir i planxar la roba, cosir, ajudar als seus fills amb els estudis, cuidar les plantes, treure les escombraries, atendre els nens malalts, realitzar gestions externes com a visites a bancs, assistència a comunitats de veïns i reunions escolars, arreglar electrodomèstics, pintar la casa… tot això després dels embarassos, parts, post-parts i criances.
Cert és que en les últimes dècades s’han anat incorporant els homes a aquestes tasques, però el pes major continua recaient en la dona, en bona part a causa de la seva maternitat i a la importància d’acompanyar als nens en les primeres etapes de la vida.
El problema discriminatori
El problema discriminatori del treball a casa no remunerat afecta, en diversa mesura, a moltes dones espanyoles (segons l’última EPA 3,21 milions, la meitat amb més de 60 anys), i es reflecteix en diversos estudis oficials tant estatals com autonòmics, que podrien sintetitzar-se com segueix:
- Les dones en edat fèrtil que decideixen tenir fills sofreixen una doble penalització.
- Gran part del treball del mestressa de casa va destinat a persones que no poden cuidar-se soles: nens, ancians, malalts.
- Es tracta d’un conjunt d’activitats destinades a produir béns i serveis, amb la finalitat d’aconseguir la subsistència i el desenvolupament dels quals integren l’àmbit domèstic.
- La dona apareix com a suport fonamental d’una organització social basada en la gratuïtat del seu treball.
- Les llars espanyoles inverteixen 52.682 milions d’hores a l’any en activitats productives no de mercat sent 35.389 milions d’hores les dedicades per les dones.
- El VAB (Valor Afegit Brut) de les activitats productives no de mercat de les llars, 446.715 milions d’euros, equival al 42,7% del PIB.
- Sense la producció domèstica no estaria assegurada la producció de mercat.
- El compte satèl·lit revela també importants desigualtats de gènere, perquè la major part d’aquest treball invisible, gairebé un 70%, el realitzen dones.
- Estalvien despesa pública, realitzant prestacions i cures que, d’una altra manera, en molts casos hauria de prestar-los el sector públic.
- La part de P.I.B. que el treball domèstic genera no entra en el còmput a efectes econòmics, per tant, tampoc a efectes purament tributaris.
Al febrer de 2018, un matrimoni amb onze fills, després de sofrir diversos episodis d’assetjament fiscal des de 2015, amb el comú denominador que l’Agència Tributària sempre va ignorar les seves elevades càrregues familiars, va presentar una reclamació de responsabilitat contra l’Estat per a la reparació o indemnització pels danys i perjudicis causats pel treball en la llar no retribuïda des que van tenir el primer fill fins que l’últim va aconseguir la majoria d’edat.
Raonaven que tots els drets dels seus fills, i correlatives obligacions de l’Estat, durant els seus primers divuit anys de vida, d’indubtable contingut econòmic, havien estat carregats exclusivament sobre la seva esquena, perquè la mare mai havia percebut un cèntim pel seu treball amb ells en la llar per a atendre els seus drets més fonamentals per al seu desenvolupament físic, mental, espiritual, moral i social, i mai havia gaudit del dret a les excedències, reduccions de jornada, llicències per risc, permisos ni altres beneficis per a protegir les seves onze maternitats i lactàncies ni la conciliació de la seva vida familiar i laboral, ni les vacances pagades, etc.
La resposta de l’Administració va venir curiosament dirigida per dues dones amb històriques responsabilitats governamentals: María Teresa Fernández de la Vega com a Presidenta del Consell d’Estat, que va emetre el seu dictamen al juny de 2020, i Carmen Calvo com a Vicepresidenta primera del Govern i Ministra de la Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica (avui successora de la primera), que va signar la seva Ordre desestimatòria al juliol de 2020. Aquesta última serà recordada especialment per haver deixat dues frases emblemàtiques per a la memòria popular: “els diners públics no són de ningú” i “la monogàmia és un sindiós”.
La resolució que van adoptar ambdues, en plena pandèmia, representa una fugida del plantejat en la reclamació. Es limiten a analitzar si la resolució del problema figurava entre les competències dels Ministeris de Treball i Hisenda i conclouen que no, sense deixar de destacar que el treball de la dona reclamant era fruit de la seva llibertat i enaltir la ‘lloable cura i atenció de la seva família’, però que no podia deduir-se cap discriminació per part de l’Administració Pública.
Entre els diversos informes ministerials evacuats crida l’atenció l’emès per la Secretaria d’Estat d’Igualtat en data 29-10-2019, que resava textualment: “Els interessats, prenent un plantejament espuri, pretenen un dret que suposa la perpetuació de la situació de sotmetiment de la dona respecte a l’home… Sent l’actuació real dels interessats contrària al principi d’igualtat real entre dones i home, la pretensió d’obtenir una indemnització per aquest incompliment no té fonament jurídic.” Aquest va ser el missatge llançat als 3,21 milions de dones que treballen a casa si pretenguessin alguna remuneració.
Desestimació de la reclamació i recurs
Amb aquests vímets, la reclamació va ser desestimada al juliol de 2020, i contra aquesta es va interposar recurs contenciós administratiu, la resposta judicial del qual, signada per l’Audiència Nacional, va ser la següent:
La demanda de la mestressa de casa contra l’Estat per la falta de remuneració del seu treball es basava en el fet que el treball en la llar recau majoritàriament sobre la dona, i aquest era el cas de la reclamant, amb l’agreujant que s’havia dedicat a criar i educar no sols la mitjana espanyola de fills, 1’2, sinó a gairebé deu vegades més, tenint aquest treball un valor econòmic provat dins dels comptes públics de l’Estat, per no parlar de la seva evident contribució al sosteniment del sistema de pensions, que amb la natalitat avui vigent a Espanya–1,2 fills, deu vegades inferior a la de la seva família- s’encamina a la fallida.
La demanda judicial es basava, entre altres diverses normes de drets humans, en la Directiva 2002/73/CE del Parlament Europeu i del Consell de 23 de setembre de 2002, que entre altres coses afirma: el Tribunal de Justícia ha reconegut reiteradament la legitimitat, en virtut del principi d’igualtat de tracte, de protegir la condició biològica de la dona durant i després de l’embaràs. Ha establert reiteradament, a més, que tot tracte desfavorable a les dones relacionat amb l’embaràs o la maternitat constitueix discriminació sexual directa.
I en el seu article 6.2 estableix: els Estats membres introduiran en els seus ordenaments jurídics nacionals les mesures necessàries per a garantir la indemnització o la reparació, segons determinin els Estats membres, real i efectiva del perjudici sofert per una persona a causa d’una discriminació contrària a l’article 3, de manera dissuasiva i proporcional al perjudici sofert…
Es basava també en la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW), de 18 de desembre de 1979, l’article del qual 1 afirma: “l’expressió “discriminació contra la dona” denotarà tota distinció, exclusió o restricció basada en el sexe que tingui per objecte o per resultat menyscabar o anul·lar el reconeixement, gaudi o exercici per la dona, independentment del seu estat civil, sobre la base de la igualtat de l’home i la dona, de drets humans i les llibertats fonamentals en les esferes política, econòmica, social, cultural i civil o en qualsevol altra esfera.”
I en la sentència la Gran Sala del T.J.O.E. de 28/06/2022 REC: C-278/20, que assenyala els requisits aplicables a qualsevol responsabilitat patrimonial de l’Estat: “que els particulars perjudicats tenen dret a indemnització quan es compleixen tres requisits: que la norma infringida del Dret de la Unió tingui per objecte conferir-los drets, que la infracció d’aquesta norma estigui prou caracteritzada i que existeixi una relació de causalitat directa entre tal infracció i el perjudici sofert per aquests particulars”.
La sentència eludeix el fons de la qüestió
La primera resposta judicial va venir a través de la sentència de la Secció Setena de l’Audiència Nacional de 30 de novembre de 2023, sent ponent d’aquesta, curiosament, una altra dona, i en ella es desaprofita la primera ocasió judicial a Espanya de donar una resposta total a aquesta greu discriminació.
El que fa la sentència és seguir la pauta marcada per l’Administració i eludir analitzar el fons de la qüestió, perquè no conté cap anàlisi de les normes de drets humans i estudis estadístics i doctrinals invocats, i es limita a concloure que els Ministeris d’Hisenda i de Treball no són competents, rebutjant que es donin els requisits de la responsabilitat patrimonial.
Un dels defectes que es denuncien en el recurs interposat contra la sentència és el de la infracció de les normes especials existents per a aquells processos en els quals les al·legacions de la part actora es fonamentin en actuacions discriminatòries per raó del sexe, que estableixen que, quan s’aportin indicis fundats sobre la seva existència, correspondrà a la part demandada l’aportació d’una justificació objectiva i raonable, prou provada, de les mesures adoptades i de la seva proporcionalitat.
En contra d’aquest principi legal, la sentència entén que regeix el principi general de càrrega probatòria de la part actora i, sobre la base d’això, considera no provada la discriminació, concloent a més que “…no resulta precís l’anàlisi dels danys soferts i de la seva valoració econòmica.”
Tampoc mereix cap anàlisi concreta de la sentència l’obligada reparació o indemnització real i efectiva que preveuen els preceptes de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a les situacions en què una disposició, criteri o pràctica aparentment neutres posa a persones d’un sexe en desavantatge particular respecte a persones de l’altre, especialment tot tracte desfavorable a les dones relacionat amb l’embaràs o la maternitat, especialment la protecció de la maternitat, amb especial atenció a l’assumpció per la societat dels efectes derivats de l’embaràs, part i lactància.
Finalment, la sentència ignora totalment la sol·licitud que el Tribunal formuli Qüestió Prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en la forma següent:
“Conforme a la Carta Europea de Drets Fonamentals de 14-12-2007, articles 23, 24, 31 i 33, i articles 2 i 3 de la Directiva 2002/73/CE del Parlament Europeu i del Consell de 23-9-2002, dictamini sobre si el treball no remunerat en la llar amb els fills, que recau majoritàriament sobre la dona (70%) i beneficia a l’Estat (42% del PIB), segons dades estadístiques oficials, constitueix discriminació indirecta prohibida per la Carta i la Directiva.”
Com afirmava dies enrere Mireia del Pozp, Presidenta del Centre d’Estudis de les Dones d’Europa i Representant d’Espanya en la 68 Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona de Nacions Unides (CSW68), Nova York, 11 de març 2024: «En Hisenda, la maternitat consta en la columna de les pèrdues en lloc d’en la de beneficis. Aquest és el quid de la qüestió, amb enormes conseqüències econòmiques. Fins que això no es canviï no arribarà la transformació real». (El Mundo, 8-3-2024).
En els pròxims mesos el Tribunal Suprem es pronunciarà sobre l’admissió del recurs de cassació presentat.