Per Dipl.-Ing. José Pons, conseller de l’Associació de Famílies Nombroses d’Alemanya i Director de Desenvolupament DACH a IESE Business School (Munich)
Vostè per què compra tant? Aquesta és la pregunta que molts pares i mares de família han hagut de sentir pacientment en els supermercats alemanys en fer la compra durant aquestes últimes setmanes. És més, els han demanat que es documentin com a família nombrosa davant la caixera. Tal ha estat el despropòsit que la presidenta de la Associació Alemanya de Famílies Nombroses, Elisabeth Müller (farmacèutica i mare de sis fills), es va veure obligada a emetre un comunicat en el qual declarava: “Cada vegada més pares de famílies nombroses es troben amb la incomprensió, la desconfiança i fins i tot agressions a l’hora de fer compres absolutament necessàries”.
El conegut editor del Frankfurter Allgemeine Zeitung, Frank Schirrmacher, que destacava per escriure sobre temes visionaris, va escriure en 2006 un llibre amb el títol “Minumun”, sobre la família. En aquesta obra afirma que la família és simplement indestructible. Recordava que existeixen estudis de com davant una catàstrofe (un incendi, una inundació…) està demostrat que una família té majors possibilitats de salvar-se. El motiu no és del tot sorprenent: mentre que durant una crisi les amistats vitals tendeixen més aviat a diluir-se i cadascun pensa a salvar la seva pròpia pell, les famílies intenten salvar-se en el seu conjunt i desenvolupen millors estratègies de supervivència. A on anem quan fracassen totes la xarxes socials i estatals al nostre voltant?
La família és una mica més que un lloc amb “un frigorífic comú”, com s’ha anat ridiculitzant en els últims anys a Alemanya. Si alguna cosa hem descobert en aquesta pandèmia és la seva capacitat d’aguant i de resiliència. Els avis han suportat no abraçar als seus néts. Els pares i mares en manera teletreball s’han vist davant un desafiament de dues cares: d’una banda, afrontar les noves exigències del treball remot i, d’altra banda, han après a conviure de nou i s’han “redescobert” com a parella, han aguantat l’embolic de tenir nens a casa assistint a classes virtuals i tot això d’una manera simultània. Els fills han suportat – en la mesura del possible – el no sortir de la seva casa per a passejar (no ha estat el cas a l’Alemanya, on es veuen moltes famílies passejant i amb bicicleta). Sóc conscient que estic escrivint això en clau positiva. Em consta que aquesta prova de foc ha tingut els seus estralls i no són pocs, i seran molt greus. Els pares han fet malabarismes per a combinar tots aquests nous aspectes de la vida familiar. A més, no poques famílies han entrat en una crisi financera molt seriosa. El Secretari General de Nacions Unides, Antonio Guterres, del qual m’he convertit en un assidu seguidor, va recordar en un dels seus missatges la gravetat del creixement de la violència domèstica, que causa en part majors mals que un virus. És cert que aquesta crisi està manifestant el nostre veritable caràcter i, com diu el conferenciant Viktor Küppers, serem recordats per com ens estem comportant, siguem conscients d’això.
Llavors, la família és realment tan important? No hi ha dubte que la família és l’escola de la solidaritat, de la responsabilitat, de la creativitat, de la innovació. El que no s’aprèn en la família difícilment s’aprèn en el col·legi, en la universitat o en el treball. En la família s’aprèn a compartir, a resistir, a valorar. La família és més que mai la primera cèl·lula, la primera escola i la base de la societat. Afeblit el teixit familiar queda afeblida irremeiablement la societat.
El passat 23 d’abril, en un discurs davant el Bundestag, la canceller Angela Merkel va parlar d’aquesta pandèmia com “demokratische Zumutung” (una impertinència a la democràcia). És cert que el poder executiu dels estats està tenint un paper dominant. Els parlaments han despatxat amb gran rapidesa noves lleis. Esperem que la justícia funcioni, perquè no hi ha dubte que seran necessaris alguns reajustaments. No és fàcil governar aquesta crisi i fa falta molt bon criteri per a això. Ho ha recordat el famós historiador Yuval Noah Harari que una entrevista de ràdio deia: Ens trobem davant dues revolucions socials de gran envergadura. D’una banda, que les universitats s’hagin tornat digitals d’un dia per a un altre i, d’altra banda, que una bona part de la població mundial es trobi treballant en la seva pròpia casa. Això transformarà a la societat d’una manera radical. Al mateix temps als governs se’ls presenten diverses opcions i tenen en aquests moments una gran responsabilitat. Es troben davant la temptació de cometre abusos que vulneren els drets civils més bàsics.
Estem començant a veure el llum al final del túnel. Els governs van pensant en estratègies de sortida, es van forjant els paquets d’ajudes econòmiques, la creativitat aconsegueix metes insospitades, la resiliència ens enrobusteix i la precarietat ens fa més solidaris i menys egoistes. Tot és molt més suportable en família. A l’hora de definir la “nova normalitat” la família juga un paper regulador i molt important. El que té una família té un “air bag” que li permet aguantar millor el cop. La família no està només per a rebre sinó sobretot per a aportar. El mateix veurem en cada nació. Les autonomies, els països, Europa, els continents: no estan només per a rebre, sinó també per a aportar. Aportem tots.
No perdem l’oportunitat de revisar també a propòsit d’aquesta crisi les polítiques familiars per a reforçar la família. Una inversió d’un 20% més en la família pot permetre una millora del 80% en la societat. La família és una font de riquesa, de formació i de salut per a la societat. Rota la família, més pobresa (per la divisió del patrimoni), més ignorància (fracàs escolar…) i més malalties (depressions, drogodependències, etc.). Així ho va confirmar ja en 2004 l’estudi interdisciplinari de setanta científics de Princeton. Per tant: menys estat i més família.
