Informe FOESSA: Les famílies amb nens a càrrec estan “més exposades” a l’exclusió social

En concret, de les dades es desprèn que el 33% de les famílies nombroses i el 28% de les monoparentals es troben en situació d’exclusió social

El VIII INFORME FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Espanya que s’ha presentat avui a Madrid és, en paraules de Guillermo Fernández, coordinador de la recerca, “un relat del moment d’incertesa en el qual ens trobem i una mirada a la nostra cohesió social per a analitzar com vivim i reaccionem davant la gran recessió, com estem enfocant la sortida i quines són les conseqüències de la crisi en la post crisi”.

Els resultats de l’Informe confirmen –com assenyala Raúl Flores, secretari tècnic de la Fundació d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada (FOESSA)— “una situació que encara que millora clarament respecte al 2013, que no aconsegueix els estàndards de 2007 i que, si bé ens situa en una època nova, segueix ancorat en un model de desenvolupament econòmic, social i antropològic caracteritzat per una feblesa distributiva, per les seves dificultats per a no deixar a ningú enrere i amb serioses dificultats per a afrontar i millorar la vida d’aquells que viuen la precarietat, de les persones excloses, dels expulsats que no aconsegueixen sortir del pou de l’exclusió”.

Aquest VIII Informe ha estat posat a punt un equip de recerca format per 125 investigadors de 30 universitats i 13 organitzacions d’acció i recerca. El treball de camp s’ha desenvolupat amb el suport de més de 350 enquestadors professionals, que han cridat a més de 139.000 portes de 17 Comunitats Autònomes, recollint la informació de 29.000 persones de 11.600 llars, on s’han assegut durant més d’una hora per a conèixer a fons la seva situació.

Què està succeint al nostre país?

La primera constatació que recull el VIII Informe FOESSA és que l’exclusió social s’enquista en l’estructura social del nostre país.

Avui dia, el nombre de persones en exclusió social a Espanya és de 8,5 milions, el 18,4% de la població, la qual cosa suposa 1,2 de milions més que en 2007 (abans de la crisi). Són el rostre de la societat estancada, un nodrit grup de persones per als qui “l’ascensor de la mobilitat social no funciona i no és capaç de pujar si més no a la primera planta”.

Dins d’aquest sector social, existeix un grup especialment vulnerable que acumulen tants problemes quotidians que els impedeix tenir un projecte vital mínimament estructurat: són 4,1 milions de persones en situació d’exclusió social severa. Són els ciutadans sobre els quals s’enceba la desigualtat i la precarietat en les seves diferents formes: habitatge insegur i inadequat, desocupació persistent, precarietat laboral extrema i invisibilitat per als partits polítics.

Dins d’aquest grup en exclusió social severa existeix un grup d’expulsats, que sumen 1,8 milions de persones (600.000 en 2007), que acumulen tal quantitat de dificultats i de tal gravetat que exigirien d’una intervenció urgent, profunda i intensa en recursos per a garantir-los el seu accés a una vida mínimament digna.

La recerca porta, no obstant això, una bona notícia, que està protagonitzada per aquesta societat integrada que representen aquelles persones que no tenen dificultats per a la seva supervivència, que porten una vida digna en termes materials i que s’ha recuperat als mateixos nivells d’abans de la Gran Recessió. Són el 48,4% de la població.

Es detecta, no obstant això, una novetat. Dins d’aquesta societat integrada s’està produint una reconfiguració en dos grans sectors: un primer grup, que és el majoritari, denominat la societat de les oportunitats, que integra a dos terços de la població d’Espanya; i un segon grup, que conforma el que hem dit la societat insegura i en la qual estarien uns 6 milions de persones.

Aquest grup de la societat insegura es mou en el tall de la navalla. Està en l’avantsala de l’exclusió. I intueix que davant una eventual acudida, en una nova crisi, la seva sustentació econòmica es trencarà. Li indigna que la societat segura es desentengui de la resta i coixa més impuls fins a desconnectar-se. Són els que voten sortir, els que volen sentir que encara tenen el poder d’interrompre la dinàmica de la societat de les assegurances i d’impedir l’entrada de forans.

Els que es troben en la societat de les oportunitats, en canvi, estan en una situació acomodada, creuen tenir la raó en les seves idees i en les seves pràctiques quotidianes. Consumeixen en excés, a penes sense consciència i tenen capacitat perquè es posin les seves necessitats en l’agenda política. Mostren certa fatiga de la solidaritat. En realitat, els acomodats no practiquen l’empatia, perquè solen tirar en cara, als exclosos, la seva desafecció i la seva responsabilitat per estar en aquesta situació i, als insegurs, que manifestin el seu malestar de forma irada.

Tres blocs de riscos socials

En el VIII Informe FOESSA s’identifiquen tres blocs principals de riscos socials, que afecten amb més força a la societat insegura i a la societat estancada.

1. La pèrdua de qualitat de la nostra democràcia.

Estem arriscant-nos al fet que es buidi de contingut ètic i redistributiu, i es redueixi a un mer expedient polític on s’emfatitzen les formes i es guarden les aparences. Estem substituint els vincles per les connexions. Les persones amb baixos ingressos i en exclusió social participen menys en els processos electorals: es registren taxes de fins al 75% d’abstenció en els barris més desfavorits, que constitueixen un precariat polític que no participa en els canals tradicionals de representació.

Això provoca que la seva veu desaparegui dels processos electorals. Si les persones excloses no voten, no entraran en l’agenda política, i si a l’agenda política no li interessa fomentar el seu vot, això aprofundirà més en la seva situació d’exclusió social.

2. La desigualtat en les seves diferents dimensions.

En primer lloc, l’habitatge és un motor elemental de la desigualtat i un factor clau en les dinàmiques d’exclusió social. L’accés a un habitatge digne s’ha convertit en un dret inaccessible per a moltes famílies, que sofreixen la inseguretat i la inadequació de la seva llar, i té una influència notable sobre els recursos econòmics, sobre l’estat de salut i sobre els projectes vitals dels més joves.

•  En els últims dos anys el lloguer ha pujat un 30%.
•  Dos milions de persones viuen amb la incertesa de quedar-se sense habitatge.
•  L’11% de la població viu sota el llindar de la pobresa severa, una vegada descomptats les despeses o deutes relacionats amb el pagament de l’habitatge i els subministraments d’aquesta.

En segon lloc, la desocupació. Malgrat la seva reducció progressiva, és una realitat persistent i ara menys protegida, la qual cosa, juntament amb la precarietat, manifestada en temporalitat, parcialitat i itineraris cíclics que alternen períodes curts d’ocupació amb uns altres de desocupació, generen treballadors pobres i exclosos, i limiten les possibilitats d’integració de molts col·lectius.

La desigualtat en el mercat de treball està imposant el discurs que l’èxit final resideix en la consideració de l’ocupació com un privilegi i no com un dret. És, a més, un privilegi respecte als altres. La precarietat laboral s’ha convertit ja en una forma de vida de forma estructural en la nostra societat.

•  El 14% de les persones que treballen estan en exclusió social.
•  Un de cada tres contractes temporals dura menys de set dies.
•  El 15,1% de les llars sofreix inestabilitat laboral greu (són llars en els quals la persona principal ha passat per 6 o més contractes, o per 3 o més empreses, o ha estat 3 o més mesos en desocupació durant l’últim any).
•  Encara que s’ha aconseguit reduir l’exclusió per l’ocupació en un 42%, no obstant això 1 de cada 4 persones actives del conjunt de la població es troben en situació d’exclusió de l’ocupació. Si mirem solament a les persones en exclusió social, serien 1 de cada 2.
•  El 20% de les persones en llars amb almenys una persona desocupada no ha realitzat cap formació ocupacional en l’últim any.

Una característica que ens diferencia d’altres països del nostre entorn i d’una grandària i desenvolupament similar és que en l’exclusió social a Espanya va de la mà la mescla de baixa qualitat en l’ocupació i costos elevats de l’habitatge. El 37% dels exclosos de l’ocupació ho estan també en l’habitatge.

• En tercer lloc, les famílies amb nens i la joventut estan més exposats a l’exclusió social.
•  El 33% de les famílies nombroses i el 28% de les famílies monoparentals es troben en exclusió social.
•  El 21% de totes les llars amb menors es troben en exclusió social.
•  L’Enquesta FOESSA constata que quan un neix i es cria en una llar amb escassos béns materials i amb ingressos reduïts augmenten les probabilitats d’instal·lar-se en el pantà de la vulnerabilitat. Els que es van criar entre dificultats dupliquen als que no van créixer entre penúries: aquesta és la marca de la transmissió intergeneracional de la pobresa. I aquesta marca no per a de créixer.

En quart lloc, els desavantatges de les dones per a viure de forma integrada afecten a totes les dimensions de l’exclusió social. Destaca la bretxa d’ingressos en l’ocupació i en les prestacions, el seu major risc d’empobriment, el seu accés més precari a l’habitatge, les diferències en l’estat de salut i la major exposició a situacions d’aïllament social.

•  Una dona necessita treballar 1,5 hores més al dia per a guanyar el mateix que un home. Si aquesta dona és immigrant, 2 hores més.
•  Quan una dona és la sustentadora principal de la llar té més problemes econòmics per a acudir a certs serveis mèdics (odontologia, tractament psicològic, podologia).
•  Les llars sustentades per dones han de reduir amb més intensitat les despeses de subministraments de la casa i les despeses en comunicacions. I tenen més retards en els pagaments de rebuts o en els pagaments de lloguer de l’habitatge.
•  Suporten, a més, major volum d’amenaces de pèrdua d’habitatge, majors canvis de residència, majors estratègies d’haver de compartir casa amb gent que no coneixen, o haver de llogar una habitació a uns altres, o majors retorns a la casa paterna.

Finalment, estan els riscos enfront de la salut.

•  L’exclusió social i no la pobresa monetària tendeix a duplicar-se en les persones amb discapacitat. El 30% d’elles es troben en situació d’exclusió social i un 16% en exclusió social severa, el doble que les persones sense discapacitat.
•  El 8,8% de la població ha deixat de comprar medicines, seguir tractaments o dietes per problemes econòmics.
•  El 15% de la població no pot accedir a un tractament bucodental perquè no li ho pot permetre.

3. Els riscos socials derivats dels fenòmens demogràfics

Aquests fenòmens, que es produeixen en el llarg termini i que no han estat abordats de forma adequada en els nostres sistemes de protecció social, originen un increment progressiu de la necessitat de cures. A Espanya, en data d’avui, la família, i especialment les dones, és l’eix del qual se sostenen les cures i la sostenibilitat de la vida.

L’augment de l’esperança de vida i de la longevitat, els canvis en les pautes reproductives i les modificacions en les estructures de les llars i en l’organització de les famílies han comportat canvis significatius en el model de societat.

•  1 de cada 3 llars necessita cuidats bé per criança, per edat avançada, per dependència o per malaltia.
•  En el cas d’edat avançada, malaltia crònica o discapacitat, el 27% dels cuidadors principals són homes de la família, el 64% són dones de la família, el 7,8 són persones remunerades o contractades i el 1,2 és l’Administració.
•  El familismo està trobant noves formes d’expressió a través de la mercantilització de les cures. Si aquesta és la resposta a les cures, aquells que no els hi puguin pagar cauran en l’exclusió social.

Canvis en la distribució territorial de l’exclusió

Sobre l’impacte geogràfic dels riscos socials assenyalats, potser un de les dades més rellevants que presenta el VIII Informe FOESSA sigui el de la distribució territorial de l’exclusió social a Espanya.

Si tradicionalment Espanya s’ha explicat en termes de nord-sud, un nord ric i un sud pobre, aquesta fotografia continua sent certa solo si pensem en termes monetaris. No obstant això la fotografia de l’exclusió ofereix una altra visió. Les dades de FOESSA permeten afirmar que es consolida l’eix sud-mediterrani en l’exclusió social.

Aquest mapa demostra els diferents models d’integració que coexisteixen al nostre país, així com la forta diversitat territorial pel que fa a les diferents capacitats existents en el territori de l’Estat, tant de desenvolupament econòmic com social i de relacions d’ajuda mútua.

L’evolució de les polítiques socials

L’Informe analitza també les retallades que han sofert els serveis públics fonamentals en els últims anys (educació, sanitat, dependència), que han afectat l’accessibilitat, disponibilitat, assequibilitat i adaptabilitat dels mateixos a les situacions de major precarietat.

Les desigualtats han anat en augment en el cas de la sanitat, on, per exemple, en 2019 no s’ha recuperat encara el nivell de despesa sanitària de les retallades iniciades fa deu anys. I, particularment, en el sistema de dependència. No obstant això, la crisi ha estat també una oportunitat per a escometre millores en coordinació i eficiència.

Destaca la reculada registrada en l’impacte de l’efecte substitució que s’ha donat, per exemple, en l’extensió de l’assegurança privada de salut com a compensació a les deficiències del sector públic sanitari: el nombre de persones amb cobertura sanitària privada augmenta del 13,3% en 2012 al 16,3% en 2017.

En el cas de l’educació, cal destacar també l’augment de la ràtio d’alumnat i la càrrega electiva per al professorat o les dificultats per a l’obtenció d’una beca.

Així mateix, la branca dels serveis socials ha sofert la pressió d’una creixent demanda social amb recursos minvants, deficiències crítiques i àmplies desigualtats territorials en la seva oferta. I les polítiques d’habitatge durant la crisi no han pogut establir les bases d’un sistema residencial que garanteixi a les persones més necessitades l’accés a un habitatge digne.

Les prestacions familiars i per fill a càrrec han seguit, també, una evolució declinant que els ha incapacitat per a fer front amb eficàcia al repte de la pobresa de les llars amb nens, En dotze anys, la quantia per prestació per fill carrego només ha pujat 5 cèntims mensuals (de 24,25 a 24,30 euros mensuals).

Finalment, els esquemes de garantia d’ingressos mínims a Espanya, amb els seus diversos subsistemes, han sofert reformes permanents o desenvolupaments amb molt diferents efectes en cobertura i intensitat protectora. La seva característica definitòria és la seva limitada cobertura i la seva baixa intensitat protectora, que redueix la seva capacitat per a pal·liar la pobresa relativa, encara que sí la severa.

Com estem reaccionant els ciutadans?

El VIII Informe FOESSA indica que la ciutadania continua donant suport a l’Estat de benestar com a mecanisme de protecció social. Més que abans, es demana a l’Estat que intervingui per a aconseguir una societat més igualitària, per a garantir el dret a la salut o a l’educació i per a protegir-nos de la pèrdua d’ingressos derivada de situacions de vellesa, malaltia o desocupació. Els ciutadans no consideren creïble el discurs sobre l’«excessiva» despesa social.

Al costat d’això, no obstant això, vivim un qüestionament del sistema fiscal, tant des de l’àmbit polític com ciutadà, i certa fatiga de la compassió en la nostra societat. Disminueix la disposició a pagar els impostos necessaris per a finançar les polítiques de benestar i la societat espanyola assegui desconfiança davant el sistema fiscal i la classe política encarregada de gestionar-lo.

Aquesta fatiga de la compassió està generant perfils crítics amb les ajudes socials. Més del 50% de la població expressa que ara ajudaria menys que fa deu anys, encara que continuem sent un dels països on existeix un grup majoritari de ciutadans que pensa que les ajudes socials no tornen mandroses a les persones.

Encara que les persones més afectades per la crisi i que menys s’han recuperat en la sortida de la mateixa són les que estan en les capes més humils de la societat i els qui necessitarien més aquestes ajudes, el sentiment de les classes mitjanes és el de grans perdedores, la qual cosa provoca que mirin cap al futur amb gran incertesa i pessimisme.

Moltes persones estan instal·lades en la por davant una societat del descens i de pèrdua d’estatus, que és estimulat des d’algunes instàncies polítiques i mediàtiques en un irresponsable joc que genera tensions i problemes allí on no n’hi havia, com és, per exemple, el de la xenofòbia. Dues dades:

•  Les persones immigrants aporten el 10% dels ingressos de la Seguretat Social i no obstant això, el 50% de la població espanyola pensa que reben més del que tributen.
•  En l’espai de l’exclusió social, el 80% de les persones són espanyoles, només el 20% són immigrants.
•  Només aproximadament el 4% de la població pensa que la immigració és el primer problema d’aquest país. Espanya és un dels països on en menor mesura s’expressen opinions obertament xenòfobes i es produeixen menys fenòmens de rebuig.

Revertir la societat desvinculada

Per a poder enfrontar-nos al futur, perdre la por i enfortir els mecanismes d’inclusió de la ciutadania en la nostra societat, els autors de l’Informe plantegen un conjunt de grans converses cíviques que adeqüin definitivament la nostra forma de convivència davant aquest procés de mutació social que en l’Informe es denomina la societat desvinculada.

Destaquen tres reptes.

1. Crear un nou escenari amb responsabilitats compartides, de dialogar entorn de la creació d’un sector públic compost per l’espai de treball conjunt de les Administracions públiques, les entitats no lucratives i les empreses socials, amb les iniciatives ciutadanes i professionals.
2. Reflexionar sobre si volem garantir l’accés a la supervivència de les persones a través de mecanismes de prestacions i rendes condicionades o mitjançant fórmules de rendes garantides. És a dir, respondre al repte de quanta és la càrrega que volem posar sobre les espatlles dels pobres per a poder ajudar-los. I respondre’ns, fins i tot, si a vegades ser pobre és un delicte.
3. Aconseguir que les persones, immerses en un món que promou l’individualisme, accedeixin a convertir-se en una comunitat per a facilitar l’accés de tercers. La pregunta està en com fer que la ciutadania col·labori, la qual cosa no s’aconsegueix ni a cop de decret ni per pressió.

Les organitzacions cíviques i solidàries es mouen en un terreny de falta de recursos i d’un cert descens de confiança. La diferenciació entre els qui mereixen o no ajuda pública o protecció social s’està convertint en un element clau per al suport d’aquestes entitats.

En el VIII Informe FOESSA s’apunta que és imprescindible un lideratge social, que, encara que a petita escala, pot generar mobilització ciutadana i aportar projectes que poden ser replicats o repensats en altres llocs. Es tracta d’una construcció de baix a a dalt, que pugui revertir la senda de desconfiança i aïllament que les estructures estan promovent.

Com s’ha assenyalat en la roda de premsa, “avui, que s’estan negociant els pactes que determinaran qui dirigirà el Govern, les CC.AA o els Ajuntaments, hem de preguntar-nos si volem afrontar com recuperem per a la societat a aquest 1,8 milions de persones expulsades, com podem arribar a un acord per a evitar l’exclusió social greu de 4,1 milions de persones, quina és la nostra voluntat de construir societat o de continuar permetent que cadascú, en funció d’on ha nascut, la família que ha tingut o el patrimoni heretat, resolgui com estar integrat”.

En paraules de Guillermo Fernández, “el repte està a saber —i poder— construir consensos, i l’eina que sembla clau en aquests moments és la construcció d’un teixit social capaç de pensar en comú els diversos aspectes perquè la nostra vida sigui realment social”.

“Vivim en una societat desvinculada, en la qual cada vegada és més difícil fer-nos càrrec dels quals es queden enrere i, per això, necessitem re-vincular-nos, un objectiu en el qual la construcció de comunitat tindrà un paper essencial. Aquesta és la tesi que defensa el conjunt d’aquest projecte del VIII Informe FOESSA”, va afegir.