Article d’ El Liberal.cat, per Agustín Argelich Casals
“Mentre falten nens i sobren gossos, els nostres polítics prefereixen comprar vots amb penso que assegurar el futur del país”
Mentre la natalitat es desploma i els joves es pregunten si algun dia podran tenir un fill o comprar-se un habitatge, el president andalús Juanma Moreno, en plena precampanya electoral, presenta la seva proposta estel·lar de premiar amb fins a 100 euros de deducció fiscal als qui porten al veterinari al seu gos o gat. Suposo que també al seu hàmster. I, per què no, que es puguin desgravar les despeses d’alimentació dels pececitos de colors i la neteja setmanal de la seva peixera. Quina visió de futur! Exactament el que Andalusia necessitava: un progrés sense límits… per als hàmsters.
Convé desemmascarar l’engany. La realitat és que les desgravacions fiscals no són ajudes; són un truc d’il·lusionista barat. Primer, l’Estat et confisca més del 50% dels teus ingressos entre renda, seguretat social, IVA i taxes vàries, mentre els teus salaris llangueixen. Després, et retorna engrunes com si fossin un regal. No és un benefici: és un placebo polític, una cacicada amb etiqueta electoral. Ni tan sols han deflactat les taules de l’IRPF amb la inflació. Però tranquils: tot ‘torna’ en forma d’imaginativa desgravació.
A Espanya el poder adquisitiu dels salaris no creix des de fa molts anys. Ens estem empobrint, i la voracitat fiscal deixa al ciutadà sense llibertat financera. Això ha de canviar.
Però mentre esperem que això succeeixi, a Andalusia, i gràcies a l’estrafolària ocurrència electoral del seu candidat presidencial a la relliçó, es posiciona com a pionera i fa un pas de gegant en fiscalitat autodestructiva moderna, avançant, amb progressisme, cap a la decadència. Res millor per a construir un futur pròsper que engrunes per als quals cuiden mascotes i oblit total dels nens que haurien de néixer i de les famílies joves que lluiten per tirar endavant.
El filòsof britànic Roger Scruton ja ho va explicar: “Les societats perduren només quan estan dedicades a les generacions futures, i s’esfondren com l’Imperi Romà quan els plaers i les fantasies dels vius usurpen les herències dels no nascuts.”
A veure, que les mascotes no cotitzaran en la Seguretat Social, no crearan empreses, ni sostindran pensions ni inventaran res. Això només ho faran els fills que avui no estan naixent.
Calculen que l’invent desgravatorio perruno ascendirà a 12 milions d’euros. Dotze milions que podrien transformar guarderies, oferir ajudes reals a famílies, subvencionar habitatges per a joves, reforçar permisos parentals, millorar l’educació. Però no: millor un placebo electoral perquè els votants se sentin “moderns i sensibles” mentre la comunitat envelleix i es buida de futur.
Els números parlen per si sols. Segons la Xarxa Espanyola d’Identificació d’Animals de Companyia, en 2023 convivíem amb 10,2 milions de gossos, gairebé 1 milió de gats i fins a 52.000 fures. Mentrestant, la població menor de 15 anys a penes supera els 6,5 milions i els nens de 0 a 4 anys són només 1,8 milions. En altres paraules, hi ha més de sis mascotes per cada nen petit. Segurament algun analista polític de relumbrón va calcular que hi ha més votants amb gos que amb fills i va decidir focalitzar-se en ells. Curt termini abans de res.
Els impostos, per molt que ens diguin que tornen, no tornen. Una gran part es malgasta sostenint una mastodòntica i obsoleta estructura estatal: ajuntaments, comarques, províncies, comunitats autònomes, govern central i Europa, i en milers de quiosquets impresentables. Fa falta una reestructuració total, baixar la càrrega fiscal, facilitar la transmissió de riquesa entre generacions i recuperar una visió lògica i transcendent de la vida.
En fi, “felicitats” als gossos, gats, hámsters i pececitos de colors i als seus “papàs”. A les famílies joves de veritat, amb fills, que les sargeixin. Scruton ens ho va avisar: els imperis i societats cauen quan els plaers dels vius usurpen les herències dels no nascuts. Els nostres polítics semblen decidits a comprovar-ho amb aquesta estrafolària mesura i altres tantes “woke”, regalant plaers efímers en comptes de construir societats pròsperes. Més fàcil deixar anar una deducció absurda, irracionalment emotiva, que garantir el subministrament elèctric o millorar la sanitat.