A vegades en les famílies un pot tenir la impressió que no dona als seus fills tot el que rebrien si fossin fills únics, i això genera inquietud
Mar Dorrio, publicat en aleteia.org
Fa una setmana vaig sortir del cinema amb la plenitud d’haver vist una pel·lícula en la qual, aparentment, no passava neda, però contenia l’essència de l’important: «Belfast».
Va estar a l’altura de totes les bones crítiques que havia llegit sobre ella. Em van captivar especialment les primeres escenes. Es reflectia la vida als carrers de la ciutat irlandesa: un carrer, una comunitat de famílies que cuidaven els uns dels altres.
Carrers envaïts per nens que jugaven, cantaven, es barallaven, sense que ningú protestés pel soroll. Avis convivint amb nets, pares recolzats en l’educació de la seva prole pels seus propis veïns. Una vida curulla que aconsegueix el seu moment àlgid de la pel·lícula en el moment en què treuen el sofà al carrer i converteix tot el barri en una festa espontània, sense necessitat d’una associació de veïns. Un carrer on qualsevol adult podia renyar a aquest nen que veia créixer dia a dia. El nen sabia que qui protegeix s’ha guanyat la llibertat de poder corregir.
«Belfast» mostra com en aquesta manera de voler, de cuidar-se, de viure, trobem l’essència de la felicitat. Una forma de vida que, els que hem doblegat la cantonada dels 40, recordem amb enyorança.
Com en Hamelín, sense nens
Han estat molt pocs els anys que han estat necessaris per a canviar l’escenari de la nostra vida. Anys Hamelín, anys que, seguint l’exemple del flautista, s’han emportat a més de la meitat dels nens. Els nens que omplien les cases, els patis, els carrers… Amb ells es van anar els jocs, els crits, els plors, els somnis, i ens hem quedat com els ciutadans d’aquesta ciutat alemanya quan no van saldar el deute amb el flautista: silenciosos, irritats i, sobretot, solos, molt sols.
El complex dàlmata
Però, a més de tots aquests mals, ha aparegut un altre que jo defineixo com el complex dàlmata. Les famílies grans conviuen en aquesta nova societat com una rara espècie en extinció enfront de famílies de, com a molt, dos fills, amb el seu ritme de vida, les seves activitats extraescolars, la seva dedicació exclusiva de dos adults per nen… A vegades, aquesta situació ens acomplexa. I sentim que els nostres nens es veuen com el dàlmata 101.
Cometem l’error de voler competir, d’intentar que les nostres famílies nombroses estiguin plenes de fills únics, de pretendre donar-los les mateixes condicions de vida que els donen la resta de les famílies estàndard d’aquesta societat, és a dir, les de, com a molt, dos fills. No ens adonem, o ens oblidem, que els nostres nens són com els d’aquesta pel·lícula, com els de «Belfast». Sembla que no tenen res, però gaudeixen de tot l’essencial, del veritablement important. No necessitem pujar en la roda de hàmster que aquesta societat ens presenta com a normal.
Ara, corrent el risc de ficar-me al Carrer Melancolia, vull recrear-me, com en la peli, en aquests anys previs a la vintena de Hamelín, quan els patis de les cases eren particulars, com en la cançó, i s’omplien totes les tardes d’entrepans, cordes i baldufes.
Anys en què la roba s’heretava sense complexos. En els quals pujar les escales d’un edifici a les nou de la nit era garantia d’escoltar els compassos de la música que creaven les forquilles en el plat en batre un ou. Anys d’una comunitat que s’alimentava de la convivència de la saviesa dels avis amb la força i la il·lusió dels nens. Una societat que no tenia por al fet que els nens se sentissin el 101 dels dàlmatas quan no podien anar a classe de xinès mandarí o de kick boxing. Sense por a no criar-los com si fossin fills únics.
Ja fa una setmana que vaig ser al cinema, i continuo somiant amb aquest carrer de Belfast abans que vinguessin els anys de Hamelín. I si recuperem una mica d’allò? I si superem els complexos? Why not?
