Per Teresa Pueyo a Woman Essentia
La maternitat deixa de ser una “excusa” per convertir-se en una dimensió que il·lumina el treball perquè introdueix criteris que altrament quedarien ocults: l’atenció a l’altra, el sentit del bé comú, la capacitat de sostenir processos llargs i de vegades ingrats.
A les deu de la nit, la casa per fi es queda en silenci. A la taula del menjador encara hi ha un got de llet a mig acabar, llapis desordenats, un quadern obert per una pàgina a mitges. Al passadís, la llum tènue d’una habitació entreoberta deixa veure un nen adormit amb un llibre a les mans. En aquell mateix espai, que fa unes hores era soroll i urgència, algú obre l?ordinador i comença a treballar. No és una escena excepcional, sinó que es repeteix, amb variacions, a moltes cases. Canvien els horaris, canvien les feines, però hi ha una cosa constant: la vida no es divideix en compartiments estancs.
Durant molt de temps s’ha intentat pensar la maternitat i el treball com a dues esferes que convé separar el màxim possible. La lògica semblava indicar que, per rendir bé en un, calia contenir l’altre. La maternitat quedava així relegada a un àmbit privat, gairebé invisible, que havia d’interferir el mínim possible en la vida professional. Quan aquesta interferència era inevitable —doncs sempre hi ha hagut un nen malalt o un horari impossible—, es justificava com una excepció, una anomalia que calia gestionar.
Tot i això, l’experiència quotidiana desmenteix aquesta separació amb una silenciosa persistència. La dona que treballa no deixa de ser mare quan travessa la porta de l’oficina, igual que no deixa de ser professional quan torna a casa. No és una suma de papers que es posen i es treuen, sinó una unitat més profunda. La persona és la mateixa en tots els àmbits i el que viu en un travessa els altres.
Això es percep amb especial claredat en certs gestos que, a primera vista, podrien semblar menors: la capacitat d’anticipar-se al que un altre necessita, l’atenció als detalls, la paciència davant de processos que no es resolen immediatament, la creativitat per trobar solucions quan els recursos són limitats. Aquestes no són habilitats abstractes, sinó que s’aprenen, en bona mesura, a l’experiència concreta de cuidar.
Tenir cura d’un fill no és simplement atendre una sèrie de necessitats biològiques. Implica, sobretot, reconèixer-ne un altre com algú irreductible, l’existència del qual no depèn de la seva utilitat. Aquest reconeixement, a més, té conseqüències «pràctiques»: reorganitza el temps, obliga a prioritzar, ensenya a renunciar a la immediatesa. Però, principalment, transforma la mirada: introdueix una forma d’atenció que no s’esgota a l’eficàcia, perquè està orientada a una persona.
Quan aquesta experiència es trasllada a l’àmbit professional, no ho fa com a afegit extern, sinó com a part de l’ésser de la dona. La mare que ha après a sostenir una vida enmig de la fragilitat no deixa aquest aprenentatge a casa. Ho porta amb si, fins i tot quan no n’és conscient. I això afecta la seva manera de treballar: la relació amb els companys, la manera d’afrontar els problemes, la responsabilitat assumida davant del que té entre mans.
Tenir cura d’un fill no és simplement atendre una sèrie de necessitats biològiques. Implica, sobretot, reconèixer-ne un altre com algú irreductible, transforma la mirada: introdueix una forma d’atenció que no s’esgota a l’eficàcia, perquè està orientada a una persona.
Crida l’atenció que aquesta dimensió amb prou feines es nomeni quan es parla de conciliació. El discurs sol centrar-se en les dificultats: la manca de temps, la rigidesa dels horaris, la necessitat de flexibilitat. Tot això és real i requereix respostes concretes, però en reduir la maternitat a una font d’obstacles, es perd de vista com introdueix de positiu en el treball mateix.
Evidentment, la maternitat també cansa, desborda, posa en evidència els límits propis. Hi ha dies en què no s’arriba a tot i en què la tensió entre responsabilitats es fa més aguda. Ignorar aquesta dimensió seria injust, però tampoc no és just considerar únicament aquest aspecte, com si tota la resta fos irrellevant o inexistent.
Algunes experiències laborals mostren que és possible una mirada més àmplia. No tant en polítiques grandiloqüents, sinó en decisions concretes: companys que assumeixen canvis d’horari sense dramatisme, responsables que confien que la feina es farà encara que no segueixi sempre l’esquema previst, estructures que permeten certa elasticitat sense perdre exigència. En aquests contextos, la maternitat no apareix com un problema que cal gestionar, sinó com una realitat que forma part de la vida de la persona i, per tant, de l’empresa.
Això no elimina les tensions, però les situa en un marc diferent. La qüestió deixa de ser com minimitzar l’impacte de la maternitat a la feina, per convertir-se en com integrar aquesta realitat sense reduir-la. És un canvi de perspectiva que afecta tant l’organització com la comprensió del que vol dir treballar.
El treball no és només producció de resultats. És també un lloc on la persona s’expressa, on posa en joc la seva intel·ligència, voluntat, capacitat de relació. Si això és així, resulta difícil sostenir que una dimensió tan decisiva com la maternitat hagi de quedar-ne al marge. No perquè calgui introduir-la artificialment, sinó perquè ja és present en qui treballa.
En aquest punt cal fer una distinció. Reconéixer el valor que la maternitat aporta no implica establir una jerarquia entre dones. No es tracta d’afirmar que qui és mare treballa millor que qui no ho és. L’experiència humana és més complexa i la unitat de vida no és exclusiva de la maternitat.
El que sí que sembla evident és que no hi ha neutralitat possible perquè ningú treballa des d’un buit. Cada persona ho fa des del que és, des de la història, des de les relacions que la constitueixen. Pretendre que tot això quedi suspès en entrar a l’àmbit professional és desconèixer una cosa bàsica de la condició humana i, a la pràctica, genera una ficció que acaba passant factura.
Reconéixer el valor que la maternitat aporta no implica establir una jerarquia entre dones.
Aquesta ficció es percep, per exemple, en la dificultat per reconèixer els límits. Si la persona només s’entén en termes de rendiment, qualsevol necessitat que no encaixi en aquesta lògica apareix com una debilitat. La maternitat, amb l’adjectiu d’imprevisibilitat, posa en evidència aquesta fragilitat del model perquè obliga a admetre que la vida no es deixa reduir del tot a la planificació.
Però aquesta mateixa evidència pot obrir una possibilitat: quan s’accepta que la persona no s’esgota en la funció, el treball es pot reorganitzar d’una altra manera. No necessàriament amb menys exigència, sinó amb una comprensió més ajustada del que està en joc. La responsabilitat no desapareix, sinó que canvia de to: ja no es recolza únicament en el compliment extern, sinó en una implicació més personal.
En aquest context, la maternitat deixa de ser una “excusa” per convertir-se en una dimensió que il·lumina el treball perquè introdueix criteris que altrament quedarien ocults: l’atenció a l’altra, el sentit del bé comú, la capacitat de sostenir processos llargs i de vegades ingrats.
Tornant a l’escena inicial, hi ha una cosa significativa en aquell moment de la nit. La feina que comença llavors no és una prolongació mecànica de la jornada ni un sacrifici sense més ni més. Està travessat per tot el que ha passat abans: la cura, el cansament, les interrupcions, també la proximitat. No són dues vides superposades, sinó una de sola que es desplega en circumstàncies diferents.
Aquesta unitat no sempre és còmoda perquè obliga a renúncies, a ajustaments constants. Però també té una consistència que difícilment aconsegueix quan s’intenta fragmentar l’existència. La persona no necessita recompondre’s cada dia en canviar d’àmbit, sinó que pot habitar el que fa amb més continuïtat.
Potser aquí es jugui una cosa decisiva: reconèixer que la vida té una coherència prèvia als nostres intents d’organitzar-la. A l’habitació del passadís, el nen continua dormint. L’ordinador il·lumina la taula on fa unes hores es barrejaven deures i berenars. No hi ha una línia clara que separi el que ha estat cuidat del que ara és feina i, no obstant, no hi ha confusió perquè tot pertany a la mateixa vida.